ANÀLISI

Catalunya, raó d’Estat

El factor que introdueix un viratge o agreujament de la crisi política a Espanya és l’aprovació el 28 de setembre d’una moció al Parlament que estableixi la convocatòria del referèndum d’autodeterminació nacional el primer semestre del 2017

Aquest dimecres a RAC1, en comentar que semblava una broma que una de les principals ofertes de Mariano Rajoy fos la convocatòria del Pacte de Toledo, vaig suggerir una endevinalla: ¿saben qui va inventar el Pacte de Toledo? Ningú ho recordava. Resposta: Convergència i Unió. Va ser la seva proposició no de llei sobre la Seguretat Social, aprovada en la comissió de pressupostos del Congrés, la que més tard, el 6 d’abril del 1995, es convertiria en el Pacte de Toledo.

Aquesta anècdota serveix per subratllar quin és el lloc prominent que ha ocupat Catalunya -o, com diria Rajoy, “aquell embolic” de Catalunya- en aquest debat de política general, perdó, en aquest debat d’investidura de Rajoy. Va ser el mateix candidat qui va presentar la situació de manera dramàtica el dimarts 30, cosa que va quedar ratificada aquest dimecres en l’intercanvi entre Joan Tardà i Rajoy. L’abisme que hi ha entre ells dos retrata el punt de no retorn al qual ha arribat la situació política espanyola. La sornegueria tan particular de la guineu, és a dir, de Rajoy, ens va deixar, vés a saber, una frase que pot dir alguna cosa. O no. Quan es va adreçar a Pedro Sánchez, li va dir: “Com que vostè també [a més de votar no ara] assegura que no hi haurà terceres eleccions i jo em fio de la seva paraula, no cal preocupar-se”. ¿Deu ser perquè se’n fia -li prenem la paraula- que ja està pensant a anar a un altre intent d’investidura a finals de setembre?

Els tres ports de Rajoy

Rajoy no perdrà la tanda aquest divendres quan sigui rebutjada la seva candidatura per majoria de vots negatius. Ni tan sols -si Pedro Sánchez no suggereix la seva voluntat d’intentar-ho- serà necessari que el rei Felip VI faci una nova ronda de consultes. Rajoy pot trucar a la presidenta del Congrés, Ana Pastor, i anunciar-li una nova data per a finals de setembre. Sánchez, invocant unes raons que no són circumstancials per rebutjar Rajoy i el PP aquesta setmana, creua el Rubicó. Se situa en una posició que seguirà sent vàlida en el segon intent de l’actual president espanyol en funcions. Amb les coses plantejades així, semblaria que aquesta situació sense sortida ens condueix a eleccions el 25 de desembre.

Això no passarà. La investidura de Rajoy havia de ser tortuosa, un jardí de camins que es bifurquen, que diria Borges. Ara transitarem per algun d’aquests camins. Condueixen a tres ports. Les eleccions basques i les gallegues el 25 de setembre. I... la qüestió de confiança del president Carles Puigdemont el 28 de setembre. Les eleccions al País Basc tenen importància perquè el PNB pot sortir-ne necessitat d’aliances. I el PP pot intentar un intercanvi de suports: el Palau de la Moncloa pel Palau d’Ajuria Enea. A Galícia, caldrà veure si Alberto Núñez Feijóo revalida la seva majoria absoluta, pel reforç o debilitació que això implicaria per a Rajoy. Però el factor que introdueix un viratge o agreujament de la crisi política a Espanya és l’aprovació el 28 de setembre d’una moció al Parlament que estableixi la convocatòria del referèndum d’autodeterminació nacional el primer semestre del 2017, el preu del suport de la CUP a Puigdemont.

L’abstenció del PSOE

On ens porta tot això? A la possibilitat que davant de l’espasa de Dàmocles del referèndum -si no es donés el canvi de cromos PP-PNB amb algun vot addicional fins a completar la majoria de 176- Pedro Sánchez convoqui d’urgència el comitè federal per analitzar la situació creada. Encara que els barons no necessiten cap raó “excepcional” per promoure l’abstenció del PSOE, tenint en compte que alguns ja la desitjaven, Sánchez sí que hauria de trobar un motiu. Una raó d’estat. ¿Ho seria una convocatòria de referèndum des del Parlament? És molt discutible. Però quan un vol sortir d’un assumpte lleig, deia Balzac, ho fa.... com pot.

Això portaria el PSOE a donar suport, abstenint-se, a un Rajoy i a un PP que, pel que s’ha vist en el debat d’investidura de les últimes 48 hores, no tenen cap proposta per a Catalunya més que la realment existent. El que Rajoy anomena “el compliment de la legalitat”.

Més continguts de