Catalunya es resisteix a tenir una presidenta
Amb només una cap de llista el 27-S, les dones queden relegades a un segon pla
BarcelonaEra el 10 d’abril del 1980 quan set dones prenien possessió del seu escó al Parlament de Catalunya. Van debutar com les primeres diputades de la cambra catalana, enfront de 128 homes, després de quaranta anys de dictadura: representaven poc més del 5% i només una havia encapçalat una llista de partit, la socialista Marta Mata per Tarragona. La composició masculinitzada del Parlament s’ha mantingut fins als nostres dies i les dones al capdavant de les llistes electorals han sigut una anècdota. Les eleccions del 27-S mantindran la mateixa tònica i les cares femenines quedaran relegades a un segon pla. Els fets parlen per si sols: Inés Arrimadas, candidata de Ciutadans (C’s), serà l’única dona que liderarà una llista. Fins ara Alícia Sánchez-Camacho havia sigut la primera i única aspirant a ser presidenta de la Generalitat.
En aquesta contesa electoral, les dones bregaran des de la segona fila. Per Barcelona, ocuparan el número dos Carme Forcadell (Junts pel Sí), Gemma Lienas (Catalunya Sí que es Pot), Eva Granados (PSC), Andrea Levy (PP), Anna Gabriel (CUP) i Marta Plana en tercera posició a Unió. El sostre de vidre va més enllà de la demarcació barcelonina: tots els caps de llista de Junts pel Sí, la CUP i el PSC a Lleida, Girona i Tarragona són homes. Només Sara Vilà, de Catalunya Sí que es Pot, i Marisa Xandri, del PP, se situen en el número u per la demarcació lleidatana, mentre que la democristiana Anna Soler encapçalarà Unió a Tarragona. Només quatre de vint-i-vuit caps de llista seran dones, un pas enrere respecte als últims comicis. Llavors en van ser sis.
Absència del lideratge femení
La situació demostra que la llei de paritat validada l’any 2007, malgrat feminitzar les cambres parlamentàries, no ha servit per propulsar el lideratge femení. La paritat aprovada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero exigeix que cap dels dos sexes superi el 60% en una llista electoral i, a la pràctica, assegura la presència de com a mínim dues dones en cada tram de cinc llocs a les llistes electorals. No posa condicions sobre qui ha de capitanejar les candidatures.
“No hi ha cap sistema polític que hagi avançat en l’àmbit de la paritat sense promocionar un sistema de quotes o altres mecanismes de discriminació positiva”. Així de clara és Tània Verge, professora de ciències polítiques de la UPF i especialista en polítiques de gènere, en ser preguntada per la situació de les dones en el món polític. De fet, Verge va comparèixer com a experta al Parlament quan la cambra ultimava la seva primera llei d’igualtat aquest 2015, una normativa que, lamenta, “no va més enllà” de la paritat 60-40 de la llei espanyola.
Per saltar una pantalla més, Verge suggereix incloure la mateixa proporció d’homes i dones a la llista a través del sistema cremallera, impedint que la candidatura inclogui de manera “consecutiva” dues persones del mateix sexe -una mesura establerta en comunitats com Castella-la Manxa, Andalusia i les Illes Balears-. A més, proposa establir també el que s’anomena paritat horitzontal. És a dir, si a les eleccions del Parlament es presenten llistes a les quatre demarcacions, dues haurien de ser encapçalades per dones. Aquesta mesura, explica, fomentaria la figura de la dona líder.
El psicòleg i agent d’igualtat Rubèn Sànchez aposta per un canvi cultural “de fons”. “Els homes han de fer un pas enrere en els afers públics i implicar-se en les tasques de cura i domèstiques”, diu. D’aquesta manera, apunta, les dones disposaran de “més temps” i “més energia” -segons les dades, ara assumeixen gairebé la pràctica totalitat de les feines domèstiques- per assumir responsabilitats públiques. “Cal canviar els rols de gènere i feminitzar els lideratges”, afegeix, ja que en molts casos les dones líders en política -el paradigma és Angela Merkel- exhibeixen valors “associats culturalment als homes”, com la “competitivitat” i l’“agressivitat”.
Per instigar el canvi social, la majoria de països europeus han introduït la paritat obligatòria, per llei, a les llistes electorals. Altres estats, com França, han adoptat mesures més severes. En el cas de les eleccions a l’Assemblea Nacional francesa -en què el sistema d’elecció és majoritari a doble volta en circumscripcions en què es reparteix un sol escó- els partits estan obligats a presentar dones candidates en el 50% de les demarcacions. Si no ho fan, se’ls redueix el finançament públic, explica la politòloga. Paradoxalment, els països més avançats en matèria d’igualtat -els nòrdics- són més laxos legislativament: no hi ha quotes obligatòries sinó mesures voluntàries que adopten les pròpies formacions polítiques. És el cas de Suècia, Noruega i Dinamarca.
Com s’explica aquest fenomen? Els nòrdics “juguen en una altra lliga”, apunta Sànchez, i es poden permetre no introduir la paritat obligatòria perquè són societats molt més igualitàries que no parteixen d’una situació tan desigual com els països mediterranis -gràcies, en part, a les polítiques socials i a la conciliació familiar-. La falta de cares femenines a les cambres parlamentàries és un reflex del domini dels homes a les estructures dels partits. “És un peix que es mossega la cua”, apunta Verge. Internament, les formacions també han de “prendre mesures” per garantir la paritat, i assenyala el colideratge d’ICV, en què es visibilitza un model compartit de lideratge entre un home i una dona (Joan Herrera i Dolors Camats).
Més paritat als partits d’esquerra
Històricament, a Catalunya, els partits amb més representació femenina han sigut el PSC i ICV -en el seu moment el PSUC-, que van assolir quotes del 25% als anys 90. CiU es va mantenir amb una presència inferior al 20% de dones fins al 2006 i la fins ara diputada del PP Dolors Montserrat va ser l’única dona a les files populars fins al 1992. ERC, per la seva banda, és l’excepció en l’espectre d’esquerres: la seva primera dona diputada va ser Carme Porta el 1999 (anava de número quatre). Amb l’aprovació de la llei de paritat tots els partits van arribar al voltant del 35%-40% i es va assolir, el 2010, la cambra més paritària de la història.
Amb tot, cal distingir entre la presència de dones a les llistes i els càrrecs que ocu pen a la política catalana. S’arrossega encara un dèficit evident en les posicions de poder. El trajecte per eliminar algunes desigualtats es divisa llarg. Catalunya es continua resistint a tenir una dona presidenta.
