Cent metres o marató? L'anàlisi transcrit d'Antoni Bassas

L’ARA revela avui aquesta informació amb què obrim el diari: la CUP vol un gest “palpable” de ruptura abans del 10 de gener de l’any que ve, que és quan farà un any que Puigdemont és president. A canvi, els cupaires donaran estabilitat parlamentària a Junts pel Sí. En què consistiria un gest palpable? No ho concreten. En tot cas, és un document de treball de la CUP, encara obert a esmenes, que serveix per preparar l’assemblea de la CUP el mes que ve. El 10 de gener es convertiria, doncs, en un nou termini dins el termini de 18 mesos.

Vejam, és veritat que durant el debat d’investidura, Artur Mas va dir a la CUP que ell se sotmetria a una qüestió de confiança al cap d’uns mesos com a garantia que es complirien els objectius. És veritat, també, que la política té molt de representació pública, i per a la CUP és fonamental transmetre urgència, desobediència i tensió amb el sistema i necessita transmetre als seus votants que no es deixa engolir per la maquinària política dels escons, les reunions, les declaracions darrere els faristols i la necessària convivència amb totes les rutines de la vida parlamentària. D’aquí ve que hagi volgut tornar a votar la declaració del 9-N. O sigui, que ja veurem en què acaba aquesta exigència de la CUP a Junts pel Sí.

En tot cas, com es pregunta el nostre editorial d’avui: es pot fer avançar el procés des de la desconfiança?

Irònicament, la resposta és ‘sí’, vull dir que, a la vida, la desconfiança fa vigilar, i que si parlem de política, Convergència i Esquerra desconfien entre elles des que es lleven al matí fins que se’n van a dormir. Però això, que val per a la política de cada dia, potser no val tant per a un procés de l’ambició de la independència en què Junts pel Sí i la CUP representen més que un simple cos electoral i són al Parlament com a representants d’un ‘sí’ a la independència d’un 48% de la gent. Que s’ha mobilitzat, que ha trencat amb plantejaments personals de tota la vida, gent que se sent menyspreada per l’Estat, que se sent carregada de raons, que sap que això serà difícil i que, justament per això, demana als partits del ‘sí’ el sentit comú de no fer-ho, internament, més difícil.

Cap dels partits vol ser el ‘tonto útil’ del procés, i menys la CUP, per raó del seu ADN combatiu. Ara bé, el pas al costat de Mas, forçat per la CUP, precisament, i la imputació de Mas per haver posat les urnes el 9-N, no són cap garantia per a la CUP? Que pensin que per sobre dels seus interessos hi ha la gent, el 48% que els va votar i que tampoc no voldrien passar com tontos útils del partit.

Hi ha una idea referida al procés que es fa servir molt, allò de “la independència és una marató, no una cursa de 100 metres”. En realitat, ningú no ho sap, i la distància dependrà de nosaltres mateixos. Com més gent hi hagi al cantó del ‘sí’, més ràpid serà, perquè la voluntat democràtica de la majoria preval. I amb la guerra de guerrilles d’aquests dies de la CUP a Junts pel Sí, no sembla que creixi l’entusiasme entre la gent que va votar ‘sí ni que s’hi apuntin els indecisos.

Més continguts de