La Constitució evoca un consens que ja no tornarà
La carta magna no resol el plet territorial ni el desgast de les institucions i l’acord per reformar-la s’ha encarit
BarcelonaInstrument per a la reconciliació, eina fonamental per a la convivència entre espanyols i per garantir drets individuals o peça indiscutible perquè les diferents sensibilitats nacionals s’hi sentin còmodes. Fa uns anys, la Constitució espanyola (CE) recollia elogis força generals i el clam per reformar-la era més aviat minoritari. Tot i que hi havia discrepàncies profundes de molts partits amb la carta magna (sobretot formacions polítiques catalanes i basques), es canalitzaven a través del joc polític i, en general, eren poques les iniciatives per retocar la Constitució del 1978, pensada per aportar un marc d’estabilitat.
Tot això és cosa del passat. Des de fa una dècada, el consens sembla esgotat i el suport públic a la Constitució no para de caure. L’efecte és especialment notori a Catalunya, però també es fa sentir a Euskadi i en amplis sectors de l’esquerra espanyola, sobretot de la més emergent, que demana no una reforma sinó un procés constituent pràcticament des de zero. D’acord amb les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), l’any 1998, tant al conjunt de l’Estat com al nostre país, el percentatge de persones satisfetes amb la Constitució era superior al de les persones que no ho estaven. En el cas de Catalunya el percentatge de satisfets era del 56%, tan sols sis punts percentuals per sota de la dada registrada al conjunt de l’Estat. La diferència entre els que no estaven satisfets era similar, amb un 29% d’insatisfets al conjunt de l’Estat per un 36% a Catalunya.
Tanmateix, en el transcurs d’aquests setze anys tant a Catalunya com a la resta de l’Estat la satisfacció amb el text ha baixat, si bé el canvi ha sigut notòriament més agreujat a casa nostra. En efecte, a Catalunya la proporció d’insatisfets s’ha duplicat i l’any 2012, l’última vegada que el CIS va preguntar sobre la qüestió -avui segurament encara en serien més-, 7 de cada 10 catalans mostraven un rebuig clar a la llei fonamental espanyola. En el cas del conjunt d’Espanya el percentatge d’insatisfets ha augmentat també molt dràsticament, si bé les diferències que ens separen del conjunt de l’Estat en la insatisfacció amb la Constitució són a hores d’ara de 22 punts percentuals.
Probablement el procés sobiranista i la dràstica transformació de les preferències polítiques a Catalunya en els últims anys han contribuït a aquesta severa caiguda de suport a la Constitució a Catalunya, si bé no de manera exclusiva, en vista de la tendència també observada al conjunt de l’Estat.
Les enquestes indiquen que una part important de la ciutadania vol reformar la carta magna. Sigui per la crisi, pel sobiranisme, per la corrupció o per altres qüestions, la demanda és transversal: és majoritària a l’esquerra, però també recull força suports entre els de dretes. Sembla, doncs, que escau la reforma. Un dels arguments dels partidaris d’abordar-la és que la Constitució necessita ser actualitzada. Al nostre país, per exemple, avui en dia només el 15% dels catalans van votar-hi a favor. Aquest fet, afegit a les crítiques que recull, ha portat a una demanda de reforma creixent.
La llei fonamental espanyola s’ha reformat dues vegades (els anys 1992 i 2011), tot i que per introduir-hi tan sols dos canvis institucionalment menors -permetre als ciutadans comunitaris presentar-se a les eleccions municipals i fixar els objectius de dèficit a la mateixa carta magna-. ¿Entra dins del normal canviar-la (encara que sigui poc) dos cops en 36 anys?
L’experiència internacional no tan sols demostra que reformar Constitucions és normal, sinó que les democràcies del nostre entorn reformen molt més sovint la seva llei fonamental perquè els mecanismes per fer-ho són més senzills. A Espanya, on es parla de petrificació, calen dos terços de les Corts per a canvis menors i afegir-hi la dissolució de les Corts, una nova ratificació d’aquest òrgan i referèndum estatal si es canvien punts nuclears de la carta magna.
Per exemple, la Constitució americana, amb més de 200 anys d’història i de referència per a molts països, s’ha reformat 27 vegades, una vegada cada 8,3 anys. Les dades són concloents: tant països amb democràcies velles (com Noruega) com estats amb democràcies noves (Letònia o Portugal) han sotmès la seva carta magna a més canvis i més freqüents que l’espanyola.
Amb tot, el problema és el què. Mentre una part important dels ciutadans de Catalunya ja no desitgen reformar la Constitució (ja no els convenç) i, en cas d’acceptar canvis, la retocarien en sentit federal, la qüestió territorial no és prioritària per als ciutadans de la resta de l’Estat. Per a ells, les reformes se centren en qüestions institucionals, com la reforma electoral o aprofundir en la garantia de certs drets. Unes discrepàncies en el contingut que no tan sols es troben en la ciutadania, sinó també entre els partits (el PP no la vol tocar, el PSOE vol una reforma suau i l’esquerra vol fer foc nou), la qual cosa fa pensar que encara caldria esperar uns quants anys més per poder veure la carta magna reformada. En aquesta situació, el consens de la Transició sembla ara una quimera.
