Aquesta és, sens dubte, una de les campanyes electorals més difícils per a un candidat popular. Assetjat a esquerra i dreta per dues formacions en clar ascens i nou mesos després d’haver aconseguit les regnes del PP, Pablo Casado és conscient que, a diferència de Pedro Sánchez, no pot fer una campanya de perfil baix. Ja no queda res de l’estil de Pedro Arriola en l’època Rajoy quan un dia, a la caserna general dels populars, el totpoderós sociòleg de capçalera de Génova va dibuixar un enorme paraigua i unes gotes d’aigua i va donar com a instrucció “Espereu que escampi”.
Aquesta és l’estratègia de Pedro Sánchez, que s’ha permès el luxe d’intentar boicotejar la celebració de debats electorals, però no pot ser la de l’aspirant al títol. Casado i els seus necessiten fer-se espai, “desacomplexar-se”, de vegades amb més fortuna i, d’altres, sense. La imatge d’un president del govern amb les “mans tacades de sang” o “assegut amb violadors i pederastes” grinyola fins i tot entre els populars per ignominiosa i injusta, i invalida una campanya en què el líder del PP ha fet propostes al voltant de la fiscalitat, la família i la integritat territorial del país.
Casado no pot ser Santiago Abascal “perquè el que imita l’original, fracassa”, com li han traslladat alguns dels seus barons, però resulta difícil competir amb un adversari situat a “l’antipolítica”, a qui molts votaran “amb els budells” i no amb altres vísceres com el cervell, diuen al PP. Ara bé, cal preguntar-se si no és el bloc de centredreta, amb totes les crítiques que es puguin fer a la seva campanya, el que està sent víctima de la sistematització de l’atac i l’assetjament, amb l’argument que són aquests partits els que “provoquen” per buscar el seu martirologi.
L’aposta per Cayetana Álvarez de Toledo per encapçalar la llista de Barcelona s’ha demostrat que és un encert, i no tant pel que en pugui treure d’aquesta circumscripció, on les perspectives del PP són catastròfiques. Al cap i a la fi, ella va assumir un repte que sabia que era difícil, però amb la seva candidatura està passant el mateix que amb la d’Inés Arrimadas. Cal posar llums llargs. Tant l’una com l’altra no venen només a aconseguir el vot dels barcelonins, sinó a buscar el de tot Espanya.
Per això Arrimadas és a la cartellera electoral de Madrid, Santiago i Múrcia. Per això se’n va a fer canyes amb els simpatitzants de Lleó o és el trumfo d’Albert Rivera per a tots els debats. Els sona? Álvarez de Toledo s’ha convertit en omnipresent. Fa tàndem electoral amb Casado i aspira que l’elector de Madrid, Santiago o Múrcia es pensi el seu vot a Abascal, perquè a ella ningú no l’acusarà de “ derechita cobarde ”.
Però, en aquest cas, ni l’una ni l’altra practiquen la crispació, sinó que en són víctimes. L’assetjament i els insults als quals són sotmeses en cadascuna de les seves aparicions públiques a Catalunya estaran marcant la campanya i un estat d’opinió al conjunt d’Espanya. El legítim acte de Rivera a Errenteria, acompanyat de Maite Pagazaurtundúa i Fernando Savater, també dona una idea sobre on hi ha la responsabilitat d’uns i d’altres per aprofundir en la situació d’excepcionalitat política en què ens trobem.
