OBSERVATORI

Cristina de Borbó, es baixa viu d’una creu?

Després de la declaració de la infanta Cristina com a acusada en el cas Nóos, la pregunta que es fa tothom és: quin serà el desenllaç de la situació?

Després de la declaració de la infanta Cristina com a acusada en el cas Nóos, la pregunta que es fa tothom és: quin serà el desenllaç de la situació?

La defensa ha orientat les seves preguntes al nucli del problema: la figura del cooperador necessari. A Cristina se l’acusa com a cooperadora necessària del seu marit, Iñaki Urdangarin, en dos delictes fiscals comesos a través d’una societat en la qual els dos cònjuges són socis al 50%. I a través d’aquesta societat s’haurien materialitzat els dos delictes per valor de 337.000 euros.

El cooperador necessari participa en l’acte rellevant del delicte sense ser-ne l’autor, és a dir, sense executar-lo directament. La conducta del cooperador necessari és tal -a diferència de la del còmplice- que és vital per consumar el delicte. L’interrogatori de la defensa, curosament assajat, conté els dos elements essencials per intentar que el tribunal absolgui la infanta.

Dues vies per absoldre-la

El primer element es refereix a la societat Aizoon. La creació de l’empresa ha sigut una mostra de confiança de Cristina cap al seu marit. No es tractava de crear un vehicle o un instrument per defraudar. En altres termes, la infanta no seria cooperadora necessària perquè no ha contribuït en res essencial per perpetrar el delicte. El segon element és que la creació d’Aizoon, segons aquesta versió, ha sigut supervisada pels assessors de la Zarzuela. Els mitjans interpreten que aquesta afirmació, en la línia d’Urdangarin i el seu exsoci Diego Torres, suposa transferir les culpes a la institució.

Aquest, però, no és l’objectiu. El que intenta explicar la defensa de la infanta es podria resumir així: ¿com podia impedir que es cometés el delicte refusant ser sòcia d’Aizoon si els assessors de la Casa del Rei van supervisar-ho i no van posar obstacles a la seva creació? Quan Pau Molins, advocat de la infanta, va preguntar-li per això, Cristina va respondre que ho va fer “per confiança”. Per tant, si el vehicle no es crea per perpetrar el delicte i si, en consonància, no refusa ser part de la societat perquè els assessors reials ho beneeixen, la defensa ataca els dos elements de la cooperació necessària. La defensa arriba, així, a l’absència de frau.

Cristina és sòcia però no administradora d’Aizoon. I Hisenda, basant-se en la jurisprudència, actua contra els socis, sí, però quan són administradors. Però hi ha el rastre de l’ús de la societat conjugal Aizoon com a instrument: la infanta va firmar un contracte de lloguer del palauet de Pedralbes, casa seva, a nom d’Aizoon, com a arrendadora i arrendatària; l’existència d’una targeta de crèdit al seu nom; el pagament d’unes botes a través de la societat; la contractació d’un safari a l’Àfrica, i l’adquisició d’uns llibres de Harry Potter, entre d’altres. Tots aquests fets, va declarar, són desconeguts per ella.

El tribunal haurà de valorar les declaracions testificals dels membres de la casa reial de l’època i de l’assessor fiscal, el penedit Miguel Tejeiro, així com els informes pericials. I aleshores veure si hi ha prou proves per provar la cooperació necessària.

Almenys partícip a títol lucratiu

En tot cas, el que va començar malament acabarà malament. Perquè la infanta Cristina no es lliurarà de ser partícip a títol lucratiu, un càrrec que esgrimeixen el fiscal i Hisenda, per haver obtingut un benefici o un aprofitament il·lícit derivat del comportament penalment punible del seu marit. I, finalment, la investigació judicial i el judici oral ja han donat, amb les referències al rei Joan Carles, algunes claus sobre la seva decisió d’abdicar el 2 de juny del 2014: era la seva manera de salvar la monarquia. És a dir, canviar-ho tot perquè tot continuï igual. El 1980 l’escriptor argentí establert a París Julio Cortázar acabava el seu conte Queremos tanto a Glenda amb una afirmació enigmàtica: “No es baixa viu d’una creu”.