ANÀLISI

Podem i Cs lluitaran per condicionar Díaz

Les aliances continuaran sent necessàries per governar la Junta després dels comicis del desembre

Andalusia és una terra refractària al canvi. El repartiment desigual de la terra, viu encara en els mapes, reflecteix fidelment l’estabilitat d’una vida política sotmesa a prejudicis seculars. El PSOE, encara avui, representa en l’imaginari més popular el mur de contenció contra el señorito i el latifundi, associats al seu torn al PP de patilla llarga i bones estovalles. Es tracta, òbviament, d’una visió simplista, encara que els conservadors siguin forts en els grans nuclis urbans i el camp secundi gairebé religiosament els socialistes.

El 2 de desembre, ja sense les enquestes del Cadpea (Centre d’Anàlisis i Documentació Política i Electoral d’Andalusia), equivalent andalús del CIS, que tanca per falta de fons, les urnes tornaran als col·legis amb les mateixes quatre cares als cartells: Susana Díaz (PSOE, 47 escons el 2015), Juan Manuel Moreno Bonilla (PP, 33), Teresa Rodríguez (Podem, 15 més els cinc d’IU) i Juan Marín (Ciutadans, 9) competiran per agafar les regnes d’una onzena legislatura que no es presenta més clara que l’anterior. Les aliances continuaran sent necessàries.

Per vèncer, Díaz compta amb l’avantatge de les inèrcies històriques, però també amb la seva extrema habilitat per a la cosmètica. Després de tres anys i mig de societat amb Ciutadans, el balanç és pobre. Andalusia ha retrocedit econòmicament, tornant a la cua de la UE; presenta una taxa de l’atur del 23,1% (vuit punts més que la mitjana estatal; només Extremadura té unes xifres pitjors) i continua incrustada en el grup de les cinc regions de l’Estat amb una renda més baixa.

Batalla als extrems del tauler

Per contrarestar aquesta realitat, la presidenta de la Junta podria haver esgrimit la producció recent de 22 lleis, l’única novetat ressenyable de les quals és la supressió parcial de l’impost de successions i donacions. Va decaure també la seva defensa d’un finançament autonòmic més favorable a Andalusia després que el govern central anunciés que no hi haurà canvis almenys fins al 2021. Com que no pot presumir de res, Díaz farà el que ha fet sempre: lliurar-se subtilment al vaporós relat de les castes i resar perquè la justícia no propini un cop descomunal al PSOE amb la sentència del cas dels ERO, que se sabrà després dels comicis.

Mentrestant, a l’horitzó es perfila una batalla sagnant entre el PP i Ciutadans. Uns i altres creuen que superaran el rival, encara que els seus objectius en última instància siguin diferents: si Moreno Bonilla creu en el miracle d’una coalició de centredreta que desallotgi per fi el PSOE després de gairebé quatre dècades de monòleg, Marín, camaleònic per excel·lència (ja havia flirtejat tant amb el PP com amb el ja testimonial Partit Andalusista), és ben capaç de prometre una cosa i la contrària en qüestió de minuts. No seria forassenyada una reedició del matrimoni de conveniència amb Díaz, tot i que Albert Rivera hi tindria alguna cosa a dir. El dirigent català participarà en la campanya electoral andalusa amb el recurs d’Inés Arrimadas, de Jerez de la Frontera i amb molt bona premsa a la comunitat. És de suposar que el seu parer determinarà finalment el de Marín.

També es presenta interessant l’altre extrem del tauler, amb Podem i IU confluint per fer una mossegada al PSOE que el debiliti i l’obligui a pactar a la baixa. L’objectiu de Rodríguez seria legislar en una direcció amb més càrrega ideològica, direcció que IU ja va perfilar en la novena legislatura -quan donava suport a Díaz-, amb dos ambiciosos projectes de llei (democràcia directa i banc públic de terres) convenientment oblidats. La diferència entre Podem i Ciutadans, però, és que els primers aniran per lliure, sense el jou del pablisme.

Discurs andalusista i fe en el camp

Què cal esperar d’aquí al desembre? Atenent-nos als antecedents, una campanya monòtona, intervencions de poc nivell, propostes rescatades del passat i promeses de modernització que no arriben mai. Ara que a la Moncloa hi ha Pedro Sánchez, Díaz no podrà fer ús del seu recurs favorit, el maltractament orquestrat pel PP des de Madrid. Tot i això, s’embolicarà amb la bandera andalusa com si fos una Atatürk ibèrica, presumirà del vigor d’uns serveis públics que ja a l’època de José Antonio Griñán van deixar de ser el que eren i confiarà en la fidelitat del camp andalús, incombustible en el seu desig de momificació.

Més continguts de