Digue'm com organitzes el partit i et diré quin Estat vols

Podem: el repte de superar el model autonòmic

A Podem ningú qüestiona que cal descentralitzar una formació eminentment madrilenya però ¿l’organització interna ha de ser federal o confederal? ¿Les nacionalitats històriques han de tenir una relació diferent o bé es corre el perill de tornar a caure en el cafè per a tothom? Podem va donar ahir el tret de sortida a la contrarellotge fins al congrés del partit, que se celebrarà el segon cap de setmana de febrer, coincidint amb el del PP. La formació lila té poc més d’un mes i mig per definir com s’organitza internament, davant una assemblea ciutadana que Pablo Iglesias presenta com una refundació del partit. Malgrat la immediatesa de Vistalegre 2 -com el partit anomena l’assemblea ciutadana-, el més calent encara és a l’aigüera i des de la direcció a Madrid temen el moment d’obrir la capsa de Pandora de com ha de ser la relació territorial.

Tot i l’enfrontament entre Pablo Iglesias i el seu número dos, Íñigo Errejón, per quina ha de ser l’estratègia del partit, hi ha una cosa que tots dos tenen clara: Catalunya ha de tenir un subjecte propi -els comuns - amb una relació confederal. Ara bé, el que temen és que la situació diferencial de Catalunya obri la porta a la reivindicació de la resta de territoris. Andalusia ja ha sigut la primera que reclama poder confeccionar amb total independència les llistes electorals per a les estatals. El gran dilema que enfronta el partit, assenyalen fonts pròximes a Errejón, és com “superar l’Estat de les autonomies” orgànicament si a hores d’ara encara no tenen definit quin model d’estat proposen més enllà de la defensa de la plurinacionalitat i d’un referèndum d’independència pactat a Catalunya.

Acabar amb els corrents interns

“Necessitem construir dins de Podem el mateix que estem proposant per a Espanya”, advertia aquesta setmana Errejón, crític amb els temps i les formes que ha imposat Iglesias de cara a Vistalegre 2. El líder de la formació lila va exigir ahir acabar amb els “corrents” interns i els “partits” que s’han format dins del mateix partit un cop se celebri l’assemblea ciutadana per evitar caure en els “vicis” dels partits tradicionals. Errejón va replicar-li que unitat no significa “uniformitat” i que mantindran les seves idees encara que divergeixin del resultat total.

Iglesias, juntament amb Errejón, va construir un hiperlideratge entorn a la seva figura a Vistalegre 1, la tardor del 2014. El secretari general té poder per fer i desfer el que vulgui, amb una estructura molt vertical. Ara aquesta recepta se li ha girat en contra a Errejón. El líder de Podem ha utilitzat els poders especials per obviar l’opinió de la direcció i consultar directament a les bases sobre com votar al congrés del febrer. Mentrestant, els errejonistes reclamen més pluralitat i democràcia interna.

El gran test serà la configuració del consell ciutadà estatal, que seria equiparable al comitè federal del PSOE, que es votarà a Vistalegre 2. Iglesias proposa que es mantingui tal com està ara mateix, integrat per una seixantena de membres, sumant-li criteris de correcció de gènere i els set secretaris generals autonòmics. Errejón, en canvi, proposa sumar fins a quaranta persones més escollides pels territoris. Ara bé, no defineix quin hauria de ser el pes territorial. L’última proposta, la dels anticapitalistes, reclama descentralitzar el consell ciutadà estatal, però tampoc es mulla.

Podem s’enfronta a un dels reptes endèmics de l’esquerra espanyola: com integrar la diversitat d’Espanya i superar un model autonòmic que des del seu naixement consideren esgotat. L’altre gran repte és girar full a un model vertical per passar a un d’assembleari i integrar els diferents corrents interns, i que això sigui compatible amb el dia a dia de l’activitat parlamentària. De moment, no hi han trobat solució.

PSOE-PSC: la pugna per conservar la catalanitat

A diferència del PP, si hi ha un partit on el poder territorial té pes és al PSOE. Els barons autonòmics són el vertader contrapès al secretari general, amb capacitat per acabar derrocant-lo, com en el cas de Pedro Sánchez, i prendre les regnes de Ferraz. El PSC, però, des del 1978, sempre ha tingut un tracte diferenciat de la resta. Ara mateix, el poder socialista està en mans de la federació andalusa, capitanejada per Susana Díaz, sota l’arbitratge del president asturià, Javier Fernández. En aquest canvi d’equilibris, els socialistes catalans passen per un dels moments més turbulents en la relació amb el seu soci espanyol. El protocol d’unitat que regeix els dos partits des de la Transició està sent revisat i Díaz batalla per aconseguir, d’alguna manera, controlar el PSC. Sense els vots de Catalunya se li complica el camí cap a la secretaria general del PSOE. L’equilibri de forces entre els dos partits és, per a la gestora actual, “asimètric”: els socialistes catalans tenen dret a escollir el nou inquilí a Ferraz però, en canvi, el PSOE no pot decidir sobre el futur del PSC.

En ple procés a Catalunya, el PSC s’ha quedat atrapat entre les seves propostes i els límits que li marca la direcció del PSOE, que ha decidit abraçar el discurs uninacional més propi del PP i de Ciutadans. Els socialistes catalans, a poc a poc, han vist com la resta de l’Estat acabava tutelant el seu ideari per poder seguir perseguint la construcció d’un estat federal amb molt poques concrecions. Primer va ser la renúncia del dret a decidir, i ara la gestora exigeix al PSC que renunciï a Catalunya com a nació, és a dir, que renunciï als fonaments de la seva catalanitat.

Els socialistes catalans, però, malden per conservar la relació. Hi ha en joc la seva existència i el seu projecte per a Espanya. “¿Com podem seguir defensant un model federal si no som ni capaços d’entendre’ns amb els nostres socis espanyols?”, es pregunten fonts del partit. Està previst que el nou model de protocol d’unitat es doni a conèixer al gener.

De dalt a baix: al PP tot comença i acaba a Génova

El PP no dubta sobre el seu model territorial malgrat el procés sobiranista: un Estat centralitzat amb l’epicentre a Madrid. Ara, malgrat l’ operació diàleg orquestrada per la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, els fonaments d’aquest model segueixen inamovibles, amb cap opció de parlar sobre el referèndum d’independència o el reconeixement de Catalunya com a nació sobirana. Aquesta visió d’Espanya -que equipara totes les comunitats autònomes- es tradueix també en una estructura centralitzada del partit que deixa poc marge de maniobra els dirigents territorials, sotmesos a les ordres directes que llança la direcció de la formació situada al carrer Génova, a Madrid. Una prova d’aquesta jerarquia estatal és l’ordre que segueix el partit per celebrar els seus congressos: en primer lloc se celebra l’estatal, on s’escull la nova direcció i es marca l’estratègia política dels pròxims anys, i després es fan els autonòmics i provincials. Això estreny la capacitat d’autonomia de les organitzacions territorials, ja que les decisions del congrés estatal pesen com una llosa.

La ponència territorial

El PP està, precisament ara, en plena fase congressual on es palpa aquest mètode centralitzat d’organització. Una de les ponències clau, l’econòmica i la territorial, està coordinada pel líder del PP al Parlament, Xavier García Albiol, però supervisada per la direcció estatal. Ahir, en la segona reunió de l’equip a Barcelona, on també participa el president de Galícia, Alberto Nuñez Feijóo, no hi va faltar Sáenz de Santamaría. Fonts del PP de Catalunya admeten que abans d’agafar la iniciativa i presentar una proposta de reforma territorial pròpia per fer front al procés sobiranista, ho han d’acordar amb Madrid. No es volen arriscar a ser desautoritzats després per Génova, com ja li va passar a Alícia Sánchez Camacho, el 2013 quan va parlar d’un finançament “singular” per a Catalunya. Dirigents del partit consultats es mostren partidaris del consens i és per això que veuen “poc probable” que en la ponència del congrés hi aparegui la reforma de la Constitució o un model de finançament definit.

C’s: d’origen català i destinació Madrid

Ciutadans va néixer a Catalunya amb la voluntat de presentar una alternativa al nacionalisme català, representat pels successius governs de CiU i també el tripartit. Ara, però, deu anys més tard, el seu objectiu és un altre: consolidar-se a Espanya. És per això que al congrés que se celebrarà al febrer, el líder del partit, Albert Rivera, té la voluntat de redimensionar la formació per adaptar-la plenament a la nova etapa. El llarg cicle electoral ha provocat que Ciutadans, una formació que ha destinat tots els esforços a fer-se un forat a l’Estat, estigués dirigit per un comitè executiu eminentment de procedència catalana. L’objectiu ara és crear una direcció àmplia que reculli la pluralitat territorial i que estigui situada a la capital madrilenya, a més d’un comitè permanent escollit a dit per Rivera que portarà el dia a dia de la formació. L’estructura del partit, com en el cas del PP, també serà centralitzada, i reflectirà en la seva organització el model d’estat que propugnen. Només hi haurà un consell general, el màxim òrgan entre congressos, que controlarà la direcció. I per fugir del model de barons territorials del PSOE, hi haur à direccions executives de caràcter autonòmic però amb funcions limitades. Per decidir en àmbits que vagin més enllà del dia a dia, necessitaran la validació de Madrid.