MEMÒRIA HISTÒRICA

Dues pedres rosselloneses a la sabata espanyola

Brousse i Pams, precedents fa un segle dels senadors francesos crítics amb el judici a l’1-O

Res enutja més els governants d’un estat que la ingerència -amb motius i arguments o no- de representants d’un altre sobre el que consideren afers interns. La reacció de la Moncloa, de l’Elisi i del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, al manifest dels 41 senadors francesos que denuncia la “repressió” als líders independentistes n’és una clara mostra. Amb tot, i a pesar de la propensió del poder francès a l’uniformisme polític i cultural, l’actuació del representant del departament dels Pirineus Orientals, François Calvet, i la resta no és novetat. Fa un segle, dos rossellonesos també van treure de polleguera el govern espanyol.

El periodista perpinyanès de L’Indépendant des Pyrénées Orientales Emmanuel Brousse, diputat d’esquerres pels Pirineus Orientals a l’Assemblea Nacional (1906-1924), va desenvolupar una intensa activitat catalanista, sobretot durant la Gran Guerra, tal com descriu l’historiador Antoni Moliner a Identitats compartides: Emmanuel Brousse i la nacionalitat catalana, al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (2017).

Brousse concebia una Catalunya favorable als aliats -entre ells França- en la lluita contra els imperis alemany, austrohongarès i otomà. Una idea compartida amb bona part de l’esquerra catalanista i l’incipient separatisme, que projectaven una Espanya germanòfila amb l’esperança que la victòria aliada forcés Madrid a concedir l’autonomia o un estat català. També l’advocat perpinyanès del Partit Radical i Radical Socialista Jules Pams, senador francès (1904 i 1930) i ministre de l’Interior (1917-1920), volia aprofitar aquest interès per atraure els catalans a la seva causa.

En realitat, el joc d’equilibris i preferències polítiques a Catalunya i a Espanya era molt més complex. A França els governs es mostraven, en aparença, al marge de la neutralitat d’Espanya, però al mateix temps finançaven activitats francòfiles i publicacions. Amb tot, a partir de mitjans de 1916 la política de moderació francesa va imposar-se per interessos geoestratègics i la pressió espanyola prop del govern gal va fer que Brousse i Pams rebessin nombrosos tocs d’atenció.

Els articles, parlaments i actuacions de Brousse van ser suficients perquè el ministeri d’Estat espanyol li obrís un expedient referit a “ cuestiones de separatismo ” i des de l’ambaixada a París i el consolat de Perpinyà se li fes un seguiment. La tardor de 1918 el diputat va plantejar a l’Assemblea Nacional que 12.000 voluntaris catalans havien lluitat a les files de la Legió estrangera francesa i contribuït a crear el mite, per bé que no van passar d’un miler, tal com ha explicat l’historiador David Martínez Fiol.

Acabada la Gran Guerra, a Catalunya les esquerres i la Lliga Regionalista van impulsar un Estatut d’Autonomia que no va reeixir. El gener de 1919 va començar a París la Conferència de Pau per reconfigurar les fronteres mundials. Brousse va animar els catalanistes a presentar-hi les seves demandes, però només el separatisme ho va provar sense èxit.

Brousse -informava a la primavera l’ambaixador espanyol a París- no ceja en su activa y resuelta propaganda catalanista, empleando para ella y para intervenir por consecuencia en la política interior de España cuantos medios están a su alcance ”. Era cert. Tant, que el maig de 1923 va ser expulsat d’Espanya i es va obrir un greu conflicte diplomàtic. La seva activitat i la de Pams no van aconseguir res, però van ser una autèntica pedra a la sabata per als governs d’Espanya. El mateix podria succeir ara si el manifest Per respecte als drets i les llibertats fonamentals de Catalunya té continuïtat.

Més continguts de