ERC, un partit il·legal al Congrés de Diputats

El 15 d’abril del 1977 el govern espanyol va convocar les primeres eleccions generals després de la mort del dictador. Se celebrarien exactament dos mesos després, el 15 de juny, i hi podrien participar tots els partits legalitzats a correcuita.

No va ser el cas de la formació hegemònica a Catalunya durant la Segona República. ERC, el partit dels presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, havia sol·licitat la inscripció al registre de partits polítics el 14 de març i el ministeri de Governació havia traslladat l’expedient al Tribunal Suprem. Com es va demostrar després -ja hi havia indicis aleshores- el problema era mantenir la R. “La denominació proposada per l’entitat [republicana], al referir-se a un sistema polític incompatible amb el vigent legalment a Espanya, pot representar un supòsit d’inadmissibilitat”, responia el 14 de juliol, un mes després dels comicis, el ministeri, tal com recull Joan B. Culla al llibre ERC 1931-2012, una història política.

El partit, encapçalat per Heribert Barrera, confiava en tancar un Front d’Esquerres o un que anés més enllà i inclogués fins i tot la Convergència de Jordi Pujol. Però es va acabar trobant amb una única sortida: aliar-se amb el Partit del Treball d’Espanya (PTE), que tot i mantenir-se en la il·legalitat havia superat el filtre per registrar algunes marques instrumentals. Barrera va ser el número 1, i el 2 se’l va reservar el PTE. El nom escollit per a la coalició va ser el d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic.

La campanya no va anar bé, tot i aconseguir mobilitzar milers de persones als mítings. Un únic escó al Congrés els va condemnar a la penúltima posició a Catalunya. Aleshores la principal promesa electoral era l’Estatut, però també n’hi havia una altra que els republicans han recuperat al cap de quaranta anys: un referèndum entre monarquia i república.

ERC, sense renunciar a la R, va ser finalment legalitzada pel nou govern el 2 d’agost.

  • Etiquetes