BarcelonaEl 15 d’abril del 1977 el govern espanyol va convocar les primeres eleccions generals després de la mort del dictador. Se celebrarien exactament dos mesos després, el 15 de juny, i hi podrien participar tots els partits legalitzats a correcuita.
No va ser el cas de la formació hegemònica a Catalunya durant la Segona República. ERC, el partit dels presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, havia sol·licitat la inscripció al registre de partits polítics el 14 de març i el ministeri de Governació havia traslladat l’expedient al Tribunal Suprem. Com es va demostrar després -ja hi havia indicis aleshores- el problema era mantenir la R. “La denominació proposada per l’entitat [republicana], al referir-se a un sistema polític incompatible amb el vigent legalment a Espanya, pot representar un supòsit d’inadmissibilitat”, responia el 14 de juliol, un mes després dels comicis, el ministeri, tal com recull Joan B. Culla al llibre ERC 1931-2012, una història política.
El partit, encapçalat per Heribert Barrera, confiava en tancar un Front d’Esquerres o un que anés més enllà i inclogués fins i tot la Convergència de Jordi Pujol. Però es va acabar trobant amb una única sortida: aliar-se amb el Partit del Treball d’Espanya (PTE), que tot i mantenir-se en la il·legalitat havia superat el filtre per registrar algunes marques instrumentals. Barrera va ser el número 1, i el 2 se’l va reservar el PTE. El nom escollit per a la coalició va ser el d’Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic.
La campanya no va anar bé, tot i aconseguir mobilitzar milers de persones als mítings. Un únic escó al Congrés els va condemnar a la penúltima posició a Catalunya. Aleshores la principal promesa electoral era l’Estatut, però també n’hi havia una altra que els republicans han recuperat al cap de quaranta anys: un referèndum entre monarquia i república.
ERC, sense renunciar a la R, va ser finalment legalitzada pel nou govern el 2 d’agost.
