Examen a Rajoy

Plantejava un mandat amb molta economia i gens de política però el procés i la corrupció l’han trasbalsat

Mariano Rajoy va ser ministre de gairebé tot amb José María Aznar: Administracions Públiques, Educació i Cultura, Interior i Presidència. A l’últim mandat del PP, abans de ser escollit successor pel cesarista Aznar, era vicepresident. Un testimoni privilegiat de com l’esplèndida majoria absoluta del 2000 es desfeia com un terròs de sucre a cop d’autoritarisme, de crear problemes on no n’hi havia i d’una política exterior tan atlantista com megalòmana. La Guerra de l’Iraq, l’11-M i les mentides sobre la seva autoria van donar el cop de gràcia.

La nit del 14 de març del 2004 Rajoy, triat després que Rodrigo Rato (aleshores cara d’una gestió econòmica d’èxit i ara d’un capitalisme d’amiguets que fa vida a l’Audiència Nacional) donés carabasses, va etzibar a Aznar allò de “tu i la teva guerra” amb l’agror de qui es veia desposseït de la porpra del poder. A l’oposició va haver d’apujar el to o contenir la marea segons el cas, i a la segona legislatura de Zapatero, la de la crisi i la desafecció catalana, en va tenir prou fent poc, accentuant el perfil conservador i pujant a una onada que el va portar a la Moncloa el 20 de novembre del 2011 amb uns esclatants 186 escons.

I de sobte... la política

L’objectiu era centrar-se en la recuperació econòmica i no complicar-se la vida amb temes polítics. A Catalunya hi havia treva (Artur Mas va aprovar els pressupostos del 2012 amb el PP), ETA estava en fase terminal i el PSOE prou feina tenia mirant de recompondre’s i aclarir-se. Però el guió es va esguerrar i l’hemicicle del Congrés cada cop s’assemblava menys al carrer, com van posar de manifest les últimes municipals i autonòmiques. Quatre anys després del 15-M la indignació passava de les places a les urnes.

Rajoy ha retallat per complir amb la UE i evitar el rescat total. A canvi, ha incomplert un programa que ja era de mínims -va dir que no apujaria impostos i no retallaria la sanitat, l’educació o les beques i que no congelaria pensions-. A més, ha hagut de torejar amb tres desafiaments que l’han fet baixar a l’arena política: el vigorós procés català, la pressió de l’ala dura del PP en projectes com la llei mordassa o la de l’avortament i els escàndols de corrupció. Això últim és el que més mal ha fet a Rajoy i a l’autoestima dels seus votants. Fins que Catalunya o el jihadisme no han escalat a l’agenda, el PP no ha remuntat en els sondejos.

Una valoració per terra

Rajoy ha exercit un lideratge suau, esperant que els conflictes es resolguessin sols, i només s’ha mogut quan no quedava més remei. Ha encapçalat el govern més mal valorat de la democràcia i és el president amb més mala nota. Els votants progressistes i els sobiranistes són implacables: un alarmant 3,3 en l’últim CIS.

El president ha donat protagonisme a la seva número dos, Soraya Sáenz de Santamaría -demà l’envia al debat amb Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias-, i ha evitat tenir una única veu econòmica. S’ho han repartit Luis de Guindos i Cristóbal Montoro, el poli dolent que ha posat a ratlla les autonomies, ha fet la punyeta amb l’Agència Tributària a l’aplacada Esperanza Aguirre, i s’ha enfrontat a un Aznar del tot distanciat de la Moncloa. Tot i les adversitats, Rajoy no ha fet cap crisi de govern. Només dues sortides tècniques per anar a càrrecs internacionals (el polèmic José Ignacio Wert i Miguel Arias Cañete), el calculat relleu d’Ana Mato a Sanitat i la caiguda d’un potencial rival, Alberto Ruiz-Gallardón, que va deixar Justícia un cop el president, per càlculs tàctics, es va desentendre de la restrictiva reforma de l’avortament.

Rajoy, amagat de la premsa fins al tram final de la legislatura, s’ha negat a donar aire al debat de reformes institucionals com la de la Constitució (la reclamen el PSOE, C’s i Podem, tot i que des de plantejaments dispars) i la llei electoral. N’ha hagut de fer contra la corrupció, tot i que l’oposició les veia insuficients. Els papers del tresorer Bárcenas, on ell també apareix com a suposat receptor de sobres en diner negre de donatius i comissions repartides a la cúpula del PP, són l’escàndol de la legislatura. Però esperen judici trames com Gürtel, Caja Madrid, Palma Arena i Nóos, Púnica i Brugal, que esquitxen dirigents d’un partit amb un líder que, malgrat la millora econòmica, no ha gaudit gens d’un mandat amb una majoria absoluta que no tornarà. Firmaria seguir en precari a la Moncloa.