Fortaleses i dependències econòmiques: fàbrica d'Espanya i atracció turística

La paraula emprenedor s'ha introduït d'un temps ençà amb una extraordinària facilitat en converses, articles i publicacions. Però el caràcter emprenedor d'aquest país no és cosa de fa quatre dies. No cal furgar gaire per trobar-ne segles enrere. Així, per exemple, l'any 1880 Josep Vilaseca Gabarró va decidir obrir a Igualada un negoci de ferros per atendre la demanda de fer eines per al camp. Tres anys més tard, el tren arribava a la capital de l'Anoia, la qual cosa va permetre l'expansió de l'empresa, que més endavant es traslladaria a Barcelona. Avui aquella empresa dedicada al món del ferro continua funcionant. "Ara treballem per a la construcció -menys que anys enrere-, per al manteniment d'hotels, d'hospitals, d'escoles... I per a nombroses activitats que necessiten ferro tallat a mida i manipulat: reparació d'estructures, ascensors, tallers mecànics, algun ferrer que encara treballa la soldadura i fa baranes, escales, rètols..."

01

Campions ocults

Saber-se adequar a les necessitats de cada època -primer les feines del camp, després la construcció i ara una diversitat d'àmbits- i no tenir mai un no per resposta -si no es disposa d'un producte, sempre es pot orientar sobre on obtenir-lo- són alguns dels petits secrets que expliquen per què avui Castells Vilaseca continua activa. Aquesta empresa familiar, que ha passat de generació en generació, de dimensions petites, té els mateixos ingredients que tenen bona part de les empreses del país. I com és que n'hi ha tantes de petites? No hi ha cap dubte que, al costat del tarannà emprenedor, l'empresariat català s'ha caracteritzat tradicionalment per voler tenir el control de l'empresa, la qual cosa, esclar, és un obstacle per a les fusions i, per tant, per al creixement. A més, molts no tenen gaire interès a obtenir projecció pública -molts fins i tot la defugen- ni per cotitzar a borsa. Algunes adquireixen una mida mitjana important i conquereixen mercats exteriors. No gaires catalans saben, per exemple, que aquí té la seu un dels líders mundials de l'acer, Celsa, fundada per Francisco Rubiralta el 1967. Són campions ocults .

02

Fortaleses

En aquesta crisi hi ha dos pilars que, dins de la mala situació global, sustenten l'economia catalana: el turisme i les exportacions. La caiguda de la construcció ha perjudicat l'economia catalana, que el 2008 va arribar a suposar més del 10% del PIB català. Però, malgrat tot, aquest sector mai va amenaçar la posició de la indústria com a segon sector més important del país (suposa un 18,5% del PIB). Tot i la seva pèrdua de pes l'última dècada, la indústria manté una importància clau gràcies a la presència de grans empreses d'automoció (Seat continua sent la primera empresa industrial catalana), alimentació, material elèctric, química i farmàcia, entre d'altres.

Sens dubte, el sector més important de Catalunya són els serveis, que inclouen el turisme, per exemple, i que aporten més del 70% del PIB. Un sector que ha incrementat la seva importància en els últims anys i que està destinat a reforçar-la encara més amb la construcció del gran complex de Barcelona World al voltant de Port Aventura, anunciat la setmana passada. L'agricultura, per la seva banda, té un impacte limitat en l'economia i la seva aportació al PIB ronda el 2%.

03

L'atur asfixiant

El principal problema de l'economia és l'atur. A Catalunya hi ha 622.882 aturats, segons les dades del ministeri de Treball de l'agost. És producte de l'esclat de la crisi, que ha afectat especialment la construcció i la indústria (no tant els serveis, en què fins hi tot hi havia més gent ocupada al tancament del 2011 que a finals del 2009). Molta de la gent que està actualment a l'atur té poca formació -en concret, dos de cada tres treballadors, segons un estudi de Manpower- i això en dificulta molt la reintroducció en el mercat laboral. "La mà d'obra no està adequada al que necessita l'economia, i encara hi ha un elevat fracàs escolar, del 25%. I si no parlem idiomes no podem atendre el turisme de qualitat. Tots aquests elements són handicaps per al futur econòmic del país".

04

La globalització i la indústria

La indústria, que ha estat un element fonamental per al desenvolupament econòmic del país, ha anat perdent pistonada: si el 2004 aportava un 24% del PIB, el 2010 aquesta xifra baixava fins al 18,5%. La globalització ha castigat especialment el sector industrial. Els costos de producció fa temps que fan trontollar les empreses, ja que en molts casos és més barat produir a milers de quilòmetres de distància. Per això d'uns anys ençà unes quantes empreses han decidit que la producció es faci lluny de Catalunya, on la mà d'obra és més barata.

De totes maneres, la tendència és que la producció industrial sigui cada cop més avançada tecnològicament. I produir a milers de quilòmetres de vegades dificulta el control dels processos i la logística. Per això ha començat a sorgir el fenomen de la relocalització, que significa retornar la producció a casa després d'haver-la traslladat a països com la Xina. És el cas de Rossignol, una empresa francesa del sector de l'esquí que l'any 1971 va instal·lar una fàbrica a Artés (Bages) que ocupa 250 persones. Després d'uns anys de dificultats, en els quals una part de la producció es feia a la Xina, el grup Rossignol ha apostat per la fabricació a Europa, on hi ha el principal mercat i les matèries primeres. Ara la fàbrica catalana -la més gran del grup Rossignol- té l'objectiu d'abaratir dia a dia els costos logístics i de producció. Produint a Catalunya -i no a la Xina- Rossignol pot donar una resposta més ràpida a la demanda dels esports d'hivern.

05

El gran actiu del sector turístic

El turisme és el sector que, per si sol, aguanta millor la crisi. Catalunya és la primera destinació turística de l'Estat (Espanya és la tercera principal destinació turística) i el 2011 es va registrar el millor any de la història del turisme a casa nostra. El turisme fa de locomotora d'altres sectors, ja que al seu voltant hi ha activitats com l'hoteleria, la restauració, el comerç i els transports. I, a més, té recorregut de futur. És un bon indici, per exemple, que molts dels que ens visiten repeteixen estada (n'hi ha que vénen per un congrés i al cap d'un temps hi porten tota la família, n'hi ha que assisteixen a un esdeveniment esportiu i més endavant s'embarquen en un creuer que surt del port de Barcelona...).

06

Energia: hem de ser més eficients

És sabut que Catalunya és un país amb poques fonts d'energia -de tota manera, n'hi ha de fins fa poc ignorades, com el vent, que són cada cop més importants-, per això, anys enrere, per construir centrals hidroelèctriques, es va foradar el Pirineu. Tenim tres centrals nuclears, que proporcionen quasi el 50% de l'energia elèctrica que consumim.

Catalunya té grans empreses energètiques, com Gas Natural, i també empreses mitjanes centrades en la distribució, com Petromiralles. Aquesta empresa va ser fundada el 1991 pels germans Josep Maria i Pere Torrents, que transportaven el gasoil a les cases amb bidons que col·locaven al remolc del seu tractor. Més endavant van equipar el remolc amb una cisterna, i encara més endavant van decidir adquirir un camió cisterna per fer aquesta feina. Avui Petromiralles és una empresa de grans dimensions dedicada a la distribució de carburant a gran escala.

Joan Majó, enginyer industrial i exministre d'Indústria, subratlla "la importància a Catalunya de la recerca en l'àmbit de l'eficiència energètica al país, que fan empreses com ara Circutor i Ficosa". Majó diu que cal millorar el transport de l'energia a Catalunya -amb el qual es perd moltíssima energia- i explorar maneres perquè disminueixi el consum energètic. Així, proposa la rehabilitació d'edificis per fer-los més eficients energèticament -permetria resoldre en part l'atur a la construcció- i que s'acceleri la instal·lació de comptadors intel·ligents.

07

La banca, clau per a l'exportació

Encara és una incògnita com quedarà el mapa financer català i espanyol arran de les successives reestructuracions i del rescat a la banca que l'Estat ha demanat a Europa. El panorama ja ha canviat molt: les caixes han desaparegut com a tal i s'ha produït un procés de concentració, que ara per ara ha conclòs amb l'existència de CaixaBank i el Banc Sabadell com a grans actors, amb CatalunyaCaixa a punt de ser subhastada i Unnim integrada al BBVA.

La fortalesa de les entitats financeres és essencial per al bon funcionament de l'economia del país. També és important el paper de les assegurances -que a Catalunya, a conseqüència del gran desplegament de l'activitat industrial, van anar sorgint a partir de la segona meitat del segle XIX-. El naixement de Banca Catalana -que el 1981 encapçalava el primer grup bancari català i el desè grup bancari de l'Estat, i a l'exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic- va estar motivat, en bona part, per voler donar suport a les empreses del país.

Robert Tornabell, professor i exdegà d'Esade, posa de manifest que "la banca catalana està ajudant els exportadors en l'accés al finançament, però també en molts altres aspectes". Tornabell remarca que "és important que Banc Sabadell tingui una forta presència als mercats de l'estat de Florida i a Puerto Rico, i que CaixaBank tingui una estreta relació amb els mercats de Mèxic, el Brasil, Hong Kong, l'Índia i últimament a Singapur". D'altra banda, recorda que "els programes que CatalunyaCaixa té per a les pimes exportadores" i "l'augment de les exportacions de Catalunya" no es podrien explicar "sense la força directriu d'ACC1Ó (que depèn de la conselleria d'Empresa i Ocupació) i de l'ajuda dels bancs catalans".

08

Empreses més internacionals

Una munió d'empreses catalanes estan en una fase d'expansió internacional. Dos exemples nítids són la farmacèutica Grifols i la tèxtil Mango, ambdues amb seu al Vallès, tot i que Grifols va néixer a Barcelona. A més, també tenen una important presència internacional grans grups com Abertis, que aquest estiu s'ha convertit en el líder mundial de les autopistes després d'adquirir el negoci viari d'OHL al Brasil.

Gràcies al creixement de les exportacions catalanes els últims quinze anys -de manera especial en àmbits com els serveis turístics i les manufactures industrials-, Catalunya ha guanyat quota de mercat a Alemanya, França, Itàlia, la Gran Bretanya i Portugal, que, juntament amb Espanya, constitueixen el principal mercat del nostre país. "Aproximadament el 50% del que produeix Catalunya actualment es ven a l'Estat [la resta es ven a altres indrets d'Europa i del món]; dècades enrere el percentatge de productes catalans que es venien a Espanya era del 80%", diu Josep Oliver. De fet, el 2011 Catalunya va exportar per primera vegada més productes a Europa (on es van destinar el 52,9% de les vendes a l'exterior) que a Espanya (47,1%).

L'exportació dels nostres productes -específicament els que aporten un valor afegit, no els que poden fabricar-se en qualsevol lloc- és la clau per sortir del sot i reactivar l'economia. Robert Tornabell recorda que la crisi del anys 1993-1995, que va sacsejar Espanya fortament amb un atur del 24%, la va resoldre Catalunya perquè va donar una estrebada en convertir-se en el motor de tot l'Estat gràcies a les seves exportacions, afavorides, això sí, per diverses devaluacions de la pesseta.

"Ara, amb un euro depreciat, Catalunya també ho podria fer, malgrat que la seva cartera de productes ha de fer front aproximadament en un 40% a la competència de la Xina". Robert Tornabell recorda: "Els països grans, de dimensions continentals, com els Estats Units, exporten una proporció més baixa sobre el producte interior brut (PIB) que els que són més petits. Suècia té un mercat domèstic poc important i una població similar a la de Catalunya. Però no s'hauria convertit en un país capdavanter si no exportés gairebé el 50% del seu PIB".

09

El drama de les infraestructures

Finalment, cal esmentar la importància de les infraestructures -viàries, portuàries, aeroportuàries i ferroviàries-, un pilar fonamental per al bon funcionament de l'economia aquí i arreu. "Ens sentim estafats", ha manifestat en més d'una ocasió el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, davant els reiterats incompliments per part del govern central dels compromisos establerts en aquesta qüestió. Però de poc han servit les seves queixes.

El dèficit en infraestructures és una queixa històrica de Catalunya, sigui per la falta d'inversió en carreteres (que s'ha traduït en una presència molt més extensa de peatges que a la resta de l'Estat), pel retard en la construcció de l'AVE (encara està pendent la connexió amb la frontera francesa) o per la qüestionable gestió que fa Aena de la xarxa aeroportuària. La gestió de l'aeroport, considerada un element clau per a la projecció internacional, va estar a punt de ser privatitzada l'any passat, però l'actual govern del PP va frenar el concurs. A més, ja ha mostrat la seva intenció de mantenir la gestió centralitzada de tots els aeroports, un model que és pràcticament l'excepció entre els països més avançats del món.

La falta d'inversió en aquest àmbit continua debilitant l'economia. "Per fer front a la globalització i per reforçar les infraestructures ens calen estructures d'estat", sentencia el professor Josep Oliver.