De Felip V a Mariano Rajoy

HistoriadorEl 29 de juliol del 1937, durant la Guerra Civil, el president de la República, Manuel Azaña, va escriure: “ Una persona de mi conocimiento me asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos ”. Un any després, en plena Batalla de l’Ebre, el president del govern republicà, Juan Negrín, sostenia: “ Antes que consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que en ningún modo admito, cedería el paso a Franco ”. És ben simptomàtica la gran similitud d’aquesta darrera frase amb la que va pronunciar pocs anys abans José Calvo Sotelo: “ Antes una España roja que una España rota ”. La dreta i l’esquerra espanyoles coincideixen a oposar-se per tots els mitjans possibles a una eventual independència catalana.

Aquesta actitud de vehement intransigència, d’estimar-se més la repressió que qualsevol pacte polític amb els catalans, ve de lluny. Tant el general Baldomero Espartero, l’any 1842, com el general Francisco Franco, durant la Guerra Civil, van considerar necessari bombardejar Barcelona per castigar els catalans. Recordi’s que en aquell conflicte, la capital de Catalunya va tenir moltes més víctimes a conseqüència dels bombardejos que cap altra ciutat espanyola.

Per què aquesta animositat tan gran? ¿És per por, o per malfiança davant la força de Catalunya? O és animadversió a l’“ espíritu de altiva independencia ” dels catalans, que ja destacava el 1864 el governador civil de Barcelona, Antonio Guerola. Als governants espanyols no els agrada com som els catalans, ni com pensem, ni encara menys què volem. I això es reflecteix també avui en l’actitud intransigent del govern de Mariano Rajoy.

És inconcebible que, ja entrats al segle XXI, es negui a una col·lectivitat històrica com Catalunya el dret de decidir democràticament el seu futur. Perquè això implica convertir els catalans en uns ciutadans de segona classe, sense un dret fonamental, i que esdevinguin uns súbdits sotmesos eternament a la voluntat de la comunitat majoritària -Espanya-. És a dir, a no ser lliures encara que la majoria dels catalans i del seu Parlament ho reclamin en multitud de votacions. És aquesta submissió a la majoria espanyola la que avui vol imposar Rajoy, com abans ho van fer Felip V i Franco.

Ja no es tracta dels tradicionals tics autoritaris dels governants espanyols. Ara ens trobem davant d’una situació similar a la d’un estat d’excepció, a una democràcia vigilada, amb el setge econòmic a la Generalitat, una forta intervenció de les seves finances, amb l’assumpció pel govern de Madrid del control dels Mossos d’Esquadra, amb escorcolls, detencions, multes governatives i amb una clara amenaça de suspensió del dret d’autonomia de Catalunya.

Tot i les errades dels grups independentistes, unes més tàctiques i unes altres més de procediment, l’actitud del govern de Rajoy, del PP, del PSOE i de Ciutadans no ha deixat al moviment sobiranista català, al Parlament i al govern de la Generalitat cap més camí que convocar el referèndum de l’1 d’octubre. Una consulta sense gaires garanties, certament, però perquè aquells que podien donar-les -el govern de Madrid i les Corts espanyoles- s’hi han negat considerant que els catalans no tenen cap dret de ser consultats.

És pertinent recordar a aquells que ara reclamen un diàleg polític entre el govern de la Generalitat i el de Madrid que, des de fa més de cinc anys, tant el Parlament de Catalunya com diferents governs catalans han presentat tota mena de propostes de negociació i pacte, i que totes s’han rebutjat. Ni el govern de Rajoy ni el Congrés de Diputats han manifestat mai una actitud dialogant presentant propostes alternatives per abordar els nombrosos problemes que afecten els catalans. Quan fa anys hi havia la pressió violenta d’ETA, tant el PSOE com el PP sostenien que a Espanya es podia parlar de tot si no s’emprava la violència. La demanda democràtica del moviment sobiranista català, que mai ha emprat la violència i que ha mobilitzat any a any centenars de milers de ciutadans, no ha pogut presentar-se en un àmbit de diàleg polític perquè els partits espanyols s’hi han oposat. Es tracta d’una actitud clarament política i no pas jurídica, atès que la Constitució espanyola no prohibeix els referèndums.

Passi el que passi l’1 d’octubre, és segur que el moviment sobiranista persistirà i, tal vegada, es veurà reforçat per l’impacte emocional de la repressió generalitzada. I és probable que l’opinió pública internacional passi de la perplexitat a manifestar la indignació per les dificultats posades pel govern de Rajoy a la possibilitat que els catalans s’expressin democràticament. I, sens dubte, entrarem en una nova conjuntura política que ara és difícil de preveure. Però també és segur que s’haurà produït un greu deteriorament de l’estat de dret en el conjunt de l’Estat. El cas català està posant a prova moltes coses de l’Espanya actual, sobretot l’autenticitat de les conviccions democràtiques de molts polítics, periodistes i intel·lectuals. Perquè és en moments crítics com els actuals quan es veu si aquestes conviccions són profundes o tan sols superficials. Espero que molts demòcrates espanyols s’adonin de l’erosió profunda que ha patit la vida democràtica provocada pel fet que Mariano Rajoy persisteixi en polítiques similars a les de Felip V. Les sancions del 2017, com les canonades del 1842 i les bombes del 1938, poden causar mals, però el que és segur és que no solucionen cap problema. Espero que després del dia 1, vista l’actitud majoritària dels catalans, comenci un temps en què s’imposi el debat polític democràtic i es puguin concretar de debò els legítims drets dels catalans.