ANÀLISI

Gestos de polític nou, idees de polític vell

Pedro Sánchez no té el carisma de González. Tampoc l’acompanyen la capacitat d’innovar de Zapatero o la murrieria de Rubalcaba. És, però, un polític que ha llegit bé el moment

Pedro Sánchez no té el carisma de González. Tampoc l’acompanyen la capacitat d’innovar de Zapatero o la murrieria de Rubalcaba. És, però, un polític que ha llegit bé el moment. Va agafar el PSOE quan el fantasma del Pasok grec es passejava per les seus dels socialdemòcrates de mig Europa i va maximitzar els resultats de les autonòmiques i municipals fent pactes que li van permetre recuperar terreny institucional. Ara, malgrat que el seu resultat el 20-D va ser el pitjor des del 1977, haver retingut el segon lloc i l’aritmètica li han permès jugar fort. Ell, com Pablo Iglesias o els líders del procés català, s’ha abonat al risc.

Sánchez juga la partida sabent que té més a guanyar que a perdre. Va arribar tutelat per Susana Díaz, se n’ha emancipat com ha pogut i, metre a metre, ha guanyat cert marge de maniobra. En l’afany per castigar Mariano Rajoy -la distància personal és més gran que la política-, sobreviure políticament -només l’hi assegura ser president- i fer efectiva la voluntat de canvi -va bé recordar que el PP va perdre 63 escons-, ha emprès un viatge per presidir el govern amb el suport com a mínim de Podem. I si no li surt prou bé i les eleccions es repeteixen -és el més probable encara- compta poder-hi anar com qui ho va provar sense posar en risc la unitat d’Espanya, totèmica per al PSOE del segle XXI, que oblida que a la Transició es manifestava a favor de l’autodeterminació.

Sánchez va de cara i diu què vol i què no. No sempre els votants ho premien, però és una característica que despulla els adversaris interns. No gosen dir-li públicament que deixi governar Rajoy, malgrat que seran els primers a intentar deposar-lo per haver-ho fet.

Ahir va ser hàbil posant en mans de la militància (més d’esquerres que els dirigents i, per descomptat, que molts barons ) validar els pactes. És difícil, per no dir impossible, que Díaz, González o veus d’ultratomba com José Luis Corcuera o Joaquín Leguina capgirin la voluntat de les bases. Després de la maniobra del comitè federal en vindran d’altres, com ara denunciar que Rajoy se salta la Constitució evitant la investidura i negar-se a passar-hi abans que ell. Lligar suports ja li costarà més, perquè, malgrat que s’ha mogut com un polític nou, Sánchez té idees de polític vell i no és flexible com el jonc. La seva creativitat comença i acaba als passadissos de Ferraz.

Més continguts de