La història del medalló que avui rebrà Carles Puigdemont

Josep Tarradellas va ser l'artífex de la cerimònia de la presa de possessió. El nou president i Artur Mas ja estan reunits a Palau per a una reunió a porta tancada abans de la cerimònia, que es fa a les set del vespre

Aquest dimarts, el president de la Generalitat sortint, Artur Mas, posarà el medalló de la presidència de la institució al coll del nou president, Carles Puigdemont. En la cerimònia de presa de possessió del càrrec –que començarà a les 19 hores, després de la reunió a porta tancada que ja ha començat entre Puigdemont i Mas, que ja s'han trobat arribat a Palau per fer el traspàs–, aquest gest ungeix i legitima el nou mandatari, el mateix que les corones o les vares de comandament en el passat. En el cas català, però, la transmissió del medalló de president a president simbolitza, a més, la continuïtat, el fil que uneix els dipositaris de l’autogovern de Catalunya. El mateix que casos tan emblemàtics com la cerimònia de coronació britànica, però la tradició catalanista no és tan vella com es pensa.

A la recerca de la continuïtat institucional

L’any 1977, sense predecessor viu i per donar-li més relleu, fou l'aleshores president del govern espanyol, Adolfo Suárez, qui va ungir amb el medalló el retornat president Josep Tarradellas. Aquest, conscient que calia reforçar la seva legitimitat, va voler lligar la presa de possessió amb les dels seus predecessors republicans i crear una continuïtat institucional amb la Generalitat republicana. Per aconseguir-ho, el seu col·laborador Romà Planas havia localitzat el medalló, en poder de Francesc Ballester, nebot de la segona dona de Companys, i un tarradellista anònim l’havia comprat per una elevada suma, tal com va revelar fa uns anys el periodista Xavi Tedó.

A continuació, Tarradellas va declarar a tothom qui el va voler escoltar que aquell era "el medalló dels presidents Macià i Companys". D’aquesta manera, per desconeixement i pel sentit de continuïtat que donava, es va assumir que el medalló havia tingut també el seu paper en l’inici del mandat dels dos anteriors. El cert, però, és que ni Macià, ni Companys van fer-lo servir, perquè més enllà del ple d’investidura en el Parlament, la presa de possessió en la Catalunya republicana era un tràmit sense pompa.

Gassol, l’inventor del medalló

El medalló el va encarregar el braç dret de l'Avi, el poeta romàntic i perenne conseller de cultura Ventura Gassol. El joier de renom Jaume Mercader s'inspirà en els escuts del monestir de Poblet per dissenyar la medalla d'or cisellat, envoltada d'ònix i amb el relleu al centre de les quatre barres catalanes. En el seu moment, la nova insígnia es va considerar "moderna, però fidel a la tradició catalana".

Al seu retorn de Madrid, després de l'aprovació definitiva a Corts de l’Estatut d’Autonomia, pels volts de la una de la matinada de l'11 de setembre del 1932, Gassol va lliurar al balcó del Palau de la Generalitat la medalla presidencial a Macià. El migdia de la Diada, l'Avi va lluir la medalla amb motiu de l'ofrena floral a l'estàtua de Rafael Casanova. Aquell dia, un jove conseller Tarradellas acompanyava Macià en el seguici presidencial. La impressió que li va causar la medalla va ser prou per voler-la recuperar anys després i dotar-la d’un nou rol.

Macià, però, encara que Gassol pretenia que fes servir la medalla en els actes oficials, la va desar en una caixa forta, d'on no va sortir ni quan va ser investit president de la Generalitat el desembre del 1932. Mort el Nadal del 1933, Lluís Companys va ser elegit per rellevar-lo el darrer dia d'aquell any. Després de ser investit al Parlament, la tarda del 31 de desembre es va traslladar al Palau de la Generalitat. Allà el president del Parlament i aleshores president interí, Joan Casanovas, va donar possessió del càrrec a Companys. Aquest va fer un breu discurs i tot seguit es va reunir amb el consell executiu. El medalló no es va utilitzar en cap moment de la fugissera cerimònia. Esclar que tampoc no casava amb el tarannà gens ostentós i socialitzant del nou president. Quan va marxar a l’exili, Companys es va endur la insígnia i va quedar en possessió de la seva esposa, Carme Ballester. En morir Ballester, el seu nebot va fer negoci amb la medalla.

Ni Macià ni Companys, doncs, van prendre possessió del càrrec amb la medalla. Quan ho va fer Tarradellas al seu retorn, la tanca de la cadena va fallar. "No s’obre", va exclamar Suárez. Tampoc el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, va poder-la obrir. "Feia molt que no s’usava", va replicar el president, lacònic, que va acabar per alçar-la amb la mà en comptes de posar-se-la al coll. Els detractors a la seva figura van voler veure en la resistència de la tanca a obrir-se un senyal des del passat que qüestionava la legitimitat de Tarradellas per al càrrec.

Pujol, l’únic que va trencar la continuïtat

El 1980 Tarradellas va donar possessió del càrrec al seu successor, Jordi Pujol, i li va cordar, també amb algunes dificultats, el medalló al coll. D'aleshores en endavant la cerimònia de la presa de possessió va seguir el format establert el 1977, amb poques evolucions. En els successius mandats de Pujol, com que se succeïa a si mateix, van ser els presidents del Parlament els qui el van ungir.

L’any 2003, després de la victòria electoral de CiU, però de la formació del tripartit de Pasqual Maragall, Pujol va negar-se a posar-li ell la medalla. Va ser el president del Parlament, Ernest Benach, qui ho va fer. Sense llei escrita, Pujol es va estalviar la imatge i va qüestionar així la legitimitat del nou president. El 2006 Maragall va retornar a la tradició i va imposar la medalla a José Montilla. Aquest, en un gest elegant, la va traspassar a Artur Mas el 2010.

Més continguts de