BARCELONANo hi ha res millor que l'experiència per constatar els límits de la realitat. L'ARA ha parlat amb exconsellers de diferents partits i governs sobre com van viure la seva tasca i quins són els camins per millorar l'autogovern. Hi ha diferents graus i matisos, però la majoria coincideixen que si Catalunya no disposa de més sobirania política i econòmica no podrà afrontar els reptes de futur. La majoria donen per enterrat l'Estatut i aposten per poder exercir el dret a decidir, però discrepen sobre l'horitzó final que s'ha de fixar Catalunya. El federalisme ja està superat per falta d'interlocutor a Madrid, però alguns encara no renuncien a una articulació confederal amb l'Estat, per a la qual encara no es coneixen tampoc interlocutors.
La desafecció cap a Espanya no és cosa només d'exconsellers. També els expresidents de la Generalitat vius, amb l'excepció de José Montilla, es pronuncien clarament a favor de superar el marc legal vigent. El canvi de Pujol és el que més impacte ha tingut en l'opinió pública, perquè va ser 23 anys president de la Generalitat. L'expresident ha arribat a la conclusió que "si ara hi hagués un referèndum per la independència, votaria sí ". No és l'únic.
1. JOAN VALLVÉ
"Durant el meu pas pel Govern em vaig adonar de seguida que amb una majoria absoluta a Madrid, el 1989, les nostres actuacions estaven molt limitades per les interpretacions restrictives del mateix text de l'Estatut del 1979. Després de 30 anys està demostrat que el sistema autonòmic és cada vegada més limitat per a Catalunya i que els partits espanyols, que representen l'opinió dels ciutadans d'Espanya, no hi creuen ni els interessa. El camí que hem de seguir a partir d'ara ha de ser arribar a obtenir la sobirania política de Catalunya. Les altres opcions requereixen la voluntat política de les autoritats espanyoles i està demostrat que no les volen. Ha arribat l'hora d'exercir el dret a decidir. Només si exercim aquest dret podrem ser el que vulguin els nostres ciutadans".
2. MONTSERRAT TURA
"Hi ha més duplicitats de les admissibles entre les administracions de l'Estat i les de la nostra nació. Si fins ara era una necessitat simplificar l'entramat d'administracions, ara és una obligació i una exigència ciutadana. Si als ciutadans se'ls demanen sacrificis, cal acabar amb duplicitats i excessius nivells d'administració. Tot i això, amb les competències que tenim, podríem fer un estil de governar diferent.
"És cert que, en l'actual formulació i amb la tendència recentralitzadora que patim, no és possible mantenir la via autonomista. Catalunya té atributs d'estat nació que no ha sabut fer fructificar suficientment, i el desconeixement, i a vegades desconsideració, cap a les competències del govern català per part de les institucions centrals, és inconcebible. La Catalunya nació necessita estructures d'estat que protegeixin i promoguin les seves singularitats i capacitats. Si l'Estat insisteix a no fer-ho, aleshores caldrà ampliar els atributs de nació estat.
"Sóc partidària de dir les coses pel seu nom. Si assimilem sobiranisme i dret a decidir a independència de Catalunya, aleshores cal treballar de valent per determinar els mecanismes democràtics de la secessió de Catalunya respecte d'Espanya. L'extraordinari valor de l'expressió dret a decidir per sufragi universal no pot utilitzar-se segons conjuntures, sinó que cal establir amb rigor el procés dins el sistema democràtic. Les urnes sempre són bones i, en cas de dubte, democràcia, atenent que no hi ha llibertat si no es dóna oportunitat a les opcions del sí i del no".
3. SALVADOR MILÀ
"El pas pel Govern va servir per posar de manifest les enormes limitacions tant internes com externes d'un govern com el de la Generalitat. Les internes eren degudes al fet que era un govern de coalició. I les externes, pel pes de la legislació europea sobre les polítiques de medi ambient, que és molt important. El marc estatutari era molt just per impulsar polítiques mediambientals de veritat. I en el terreny de l'habitatge no té sentit que existeixi un ministeri, perquè la Generalitat no pot fer polítiques sinó limitar-se a aplicar programes.
"L'Estatut del 2006 va millorar la situació, perquè establia la participació efectiva dels governs autonòmics en la definició de les polítiques europees mediambientals. També l'habitatge desapareixia com a competència del govern central, però la sentència del Constitucional ho va frenar tot. Ara probablement un dels camins de futur és l'exercici del dret a l'autodeterminació. Però l'autodeterminació no va en una direcció única i pot tenir diverses expressions polítiques i establir diferents graus d'autogovern. El dret a decidir no és una frase feta. S'ha d'exercir tant en processos ordinaris com en consultes per definir el grau d'autogovern i de sobirania que desitja un país".
4. ANTONI CASTELLS
"La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut ha deixat en la pura provisionalitat l'encaix de Catalunya a Espanya. La sentència va dir, tinguem-ho clar, que el pacte d'autogovern que és l'Estatut no tenia cabuda en aquesta Constitució. De manera que ara s'obren tres alternatives. La primera és tractar de minimitzar la sentència i fer com si no hagués passat res, mirant de recuperar per altres vies el que el Constitucional ha retallat. La considero políticament fora de la realitat: no veig com aconseguirem que el govern de l'Estat faci coses que no diu l'Estatut, quan no compleix els compromisos que sí que hi són.
"La segona és l'alternativa de passar pàgina a l'etapa constitucional. Els que la defensen tenen arguments de pes, perquè ha estat el mateix Constitucional, que és l'oracle de la Constitució, qui ha expulsat de la Constitució el pacte d'autogovern que era l'Estatut. En aquestes condicions, realment, cal reconèixer que no resulta fàcil continuar defensant que les aspiracions d'autogovern de Catalunya tenen cabuda dins la Constitució.
"La tercera alternativa és la de reconèixer la gravetat de la situació i concloure que això ens obliga a negociar, gairebé des de zero, un nou pacte d'autogovern de Catalunya amb Espanya. Un pacte bilateral que reafirmi l'esperit de la Constitució -fins i tot en contra dels seus intèrprets- quan estableix un lligam inqüestionable entre la democràcia a Espanya i l'autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya i distingeix clarament (per què, si no, hauria de parlar de nacionalitats i regions?) entre els diferents territoris de l'Estat.
"El federalisme pot ser un bon model (per exemple, fent servir com a referència alguna cosa així com la mitjana del que tenen Massachusetts als Estats Units, el Quebec al Canadà i Baviera a Alemanya) per definir els continguts d'aquest pacte bilateral d'autogovern de Catalunya amb Espanya. No crec, en canvi, que el federalisme sigui, en aquests moments, un objectiu rellevant per a la transformació de l'Estat. I crec menys encara que Catalunya hagi d'encapçalar un projecte d'aquesta naturalesa. Cada cop que hem intentat redimir Espanya n'hem sortit amb les mans al cap. Amb Espanya hem de pactar-hi, no hem d'intentar salvar-la.
"La principal força que tenim és la unitat, i la principal feblesa, la divisió i les lluites internes. L'experiència ens diu, a més, que en el nostre país malauradament són molt més freqüents les segones que la primera. De manera que faríem bé de prevenir-nos-en. Tot això vol dir que, sigui quin sigui l'objectiu que ens fixem (negociar un pacte bilateral o la secessió), l'haurem de negociar amb l'Estat i, abans, l'haurem d'haver pactat a casa nostra perquè hi hagi una unitat real i sòlida a darrere d'aquest objectiu. Si no aconseguim aquest acord previ, tot el que vingui seran o bé focs artificials o bé engrescar el país per anar a una batalla que se sap que es perdrà, per després explotar la frustració".
5. CARME LAURA GIL
"Per la meva experiència político-administrativa exercida des de l'any 1980 coneixia les limitacions de l'autogovern, però malgrat aquestes limitacions el Govern va actuar imaginativament amb fets i voluntat d'estat propi en totes les escletxes possibles, i va gestionar amb decòrum nacional aquelles limitacions. Actualment continuar governant l'autonomisme no té cap mena de sentit, sobretot després de la sentència del Constitucional que va liquidar l'Estatut del 2006. L'única sortida que tenim és la independència, perquè el federalisme s'ha demostrat que és una via morta. La manera d'aconseguir-ho és que Catalunya pugui exercir el dret a decidir, sense cap mena de limitació ni coacció".
6. AGUSTÍ BASSOLS
"L'Estatut del 1979 era una misèria pel que fa a competències, servia per a molt poca cosa. Per què es va acceptar? No ho sé, jo no hi era. Quan vaig llegir l'article 2 de la Constitució, que fixa la indissoluble unitat de la nació espanyola, ja vaig decidir que no m'interessava, i l'Estatut em va defraudar. Em vaig anar distanciant de la política, però Pujol em va cridar per ser al Govern i vaig acceptar. De seguida em vaig adonar de les poques competències que teníem. No podíem ni complir l'Estatut.
"L'Estatut del 2006 va sortir millor, però de seguida va quedar retallat, i amb la sentència del Constitucional es va veure el fracàs de l'estat autonòmic. Afortunadament després d'aquells fets Catalunya s'ha despertat i va entrant en el camí de la sobirania. És la primera oportunitat que tenim per aconseguir la independència. El 1902 ja se'n parlava, d'independència, però era molt difícil, perquè tot s'arreglava amb un cop de sabre. Però avui ja no poden, no trauran els tancs al carrer. Hi ha possibilitats reals d'aconseguir-la i seria una barbaritat deixar-la perdre. Ni autonomia ni federalisme ni històries! L'autonomia és per a Múrcia, si la volen.
"El camí de la independència ha de ser institucional, passa pel Govern i pel Parlament, que és on s'han de prendre les decisions i proclamar-les. Tot el que es pugui resoldre dins les institucions, millor".
1. JOAN VALLVÉ Conseller d'Agricultura entre el 1989 i el 1992. Militant de CDC
2. MONTSERRAT TURA Consellera d'Interior i de Justícia del 2003 al 2010. Militant del PSC
3. SALVADOR MILÀ Conseller de Medi Ambient entre el 2003 i el 2006. Militant d'ICV
4. ANTONI CASTELLS Conseller d'Economia i Finances entre el 2003 i el 2010. Militant del PSC
6. AGUSTÍ BASSOLS Conseller de Justícia i Governació del 1982 al 1991. Militant d'Unió
5. CARME LAURA GIL Consellera d'Educació entre el 1999 i el 2003. Militant de CDC
