Iglesias contraataca
Un contraatac en tota regla. Això és el que va fer Pablo Iglesias via un dels seus dirigents més afins, el secretari general de Podem a Madrid, Ramón Espinar. En un consell ciutadà extraordinari, Espinar va aconseguir ahir destituir José Manuel López, de la corda d’Íñigo Errejón, com a portaveu del partit a la Comunitat de Madrid. El consell va ser convocat dijous a la tarda, amb els resultats següents: una victòria insignificant d’Iglesias contra Errejón (per 2.411 vots) sobre la taula. Ves per on: es complia ahir el que es deia entre parlamentaris de Podem a l’Assemblea de Madrid fa dies sobre López: “Del 23 no passa”.
Iglesias i Espinar ja havien dictat sentència sobre López per nomenar la diputada Lorena Ruiz Huerta -del corrent anticapitalista, ara afí al líder-, però fer-ho 24 hores després de la victòria per la mínima sobre Errejón és el contraatac d’Iglesias.
Cadascú porta l’aigua al seu molí. Iglesias va apuntar ahir al matí que Podem “ha donat la pitjor imatge de la seva història”. Semblava un home a la defensiva, però ja sabia què passaria a la tarda: la destitució de López. Errejón, en canvi, va considerar d’inici que els resultats “havien sigut magnífics”. Tot i que segons fonts consultades coneixia el pla per acabar amb el seu dirigent afí, encara conservava la il·lusió que difícilment Iglesias ho consumaria. Un cop fet, va aixecar la veu a Twitter: “La gent va votar més democràcia, diversitat, i entesa per guanyar junts. Aquest no és el camí”. Iglesias semblava que a última hora volgués rectificar, i els seus van difondre el missatge que la votació sobre el portaveu a l’assemblea no s’havia produït. Un missatge contradictori amb el del mateix López, que va lamentar la seva destitució amb un missatge idèntic al d’Errejón: “No és el camí”.
Operació fracassada
Iglesias va quedar-se sense discurs després dels resultats. Havia presentat Errejón i els seus com un corrent, un grup o una facció dins de l’organització, i el virtual empat posa en evidència que elserrejonistes són més que un grup, i almenys valen gairebé el mateix que els pablistes.
Tot i la limitada victòria, l’operació és un fracàs. El 6 de desembre Iglesias anuncia sense consultar amb la direcció que el congrés del partit serà del 10 al 12 de febrer, en les mateixes dates que el del PP. Una manera de reivindicar-se com la veritable oposició a Espanya. Pur màrqueting. I després va anunciar una consulta per escollir la metodologia de votació al congrés.
Pablo Echenique, secretari d’organització, posa en marxa la maquinària. Iglesias, Errejón i els dirigents anticapitalistes difonen els seus manifestos. Mentre el líder és partidari d’un sistema majoritari, que afavoreixi el que més vots tingui, els altres en volen un de proporcional.
Errejón s’inclina per celebrar el congrés al març per donar més temps a les ponències però decideix no batallar per la data. Sí pel mètode: proposa votar primer el programa i després la direcció que durà a terme les propostes.
Iglesias creu que és inseparable. I crida a acabar amb les faccions a Podem. En realitat, la consulta s’inspirava en una expectativa: demostrar que els errejonistes, a qui Iglesias presenta com a favorits per determinats “grups editorials”, són un grupet, un corrent. Tot, amb una altra idea: que si Errejón queda reduït a això, haurà de marxar. El resultat de la consulta posa les coses més difícils al líder.
