Iglesias i la marxa de la bogeria

Zapatero va demanar al líder lila que renunciés al ministeri de Treball per desbloquejar la negociació

Per què els que ocupen alts càrrecs actuen, tan sovint, en contra dels dictats de la raó i de l'autointerès il·lustrat? Per què tan sovint sembla no funcionar el procés mental intel·ligent?
Barbara W. Tuchman

Quan freqüentes Grècia i refresques la història dels grecs topes amb un concepte cèlebre: l’ hibris, hybris o hubris.

La desmesura. Ser víctima clàssica d’aquest concepte que et destrueix per haver-te passat de frenada, per l’orgull i la confiança exagerada en tu mateix, especialment quan ostentes el poder.

La difunta historiadora nord-americana Barbara W. Tuchman ho va analitzar el 1984 en el seu llibre La marcha de la locura. La sinrazón desde Troya hasta Vietnam, que va tornar a publicar fa uns anys RBA. Allà va treballar àmpliament la idea del que ha anomenat “la política contrària al propi interès”.

I, ves per on, és exactament el que ha passat aquests dies amb el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez pel rebuig de Pablo Iglesias a conduir Unides Podem a l’interior del govern que estava a punt de formar-se.

S’ha acabat, com diu la dita, com el rosari de l’aurora. I encara hi havia alguna possibilitat, fins i tot després que ahir es fes de dia, és a dir, després de resar el rosari -per seguir amb l’analogia-, d’evitar el caos que després hem conegut.

JxCat i ERC evidencien la distància estratègica al Congrés

Per què existia aquesta possibilitat? Perquè el dimecres 24 a la tarda l’expresident del govern José Luis Rodríguez Zapatero va explicar a través de missatges molt precisos intercanviats amb Pablo Iglesias que no havia d’insistir en exigir el ministeri de Treball. El president Pedro Sánchez apreciava molt, li explicava Zapatero, la ministra Valerio i, en tot cas, suggeria, Iglesias podia enfilar pel camí de demanar la incorporació a l’àrea social -sota control d’un futur ministre o ministra d’Unides Podem- de les polítiques actives d’ocupació.

Si Iglesias hagués agafat aquest camí dijous a primera hora del matí, quan va fer la seva “última oferta”, es podia haver evitat acabar com el rosari de l’aurora. Però Iglesias no ho va fer. I, en canvi, sí que va plantejar des de la tribuna que acceptava investir Sánchez i entrar al futur govern si li donaven les polítiques actives d’ocupació. El líder d’UP va dir que una personalitat molt respectada pel PSOE li havia enviat un missatge per telèfon en què li suggeria que sol·licités aquestes polítiques actives d’ocupació. Era Zapatero. Però aquest missatge, com diversos més, eren de dimecres a la tarda, no de dijous al matí. Mireu si hi havia temps d’incorporar aquest punt a la negociació. Fonts consultades per aquest cronista estimen que no hi hauria hagut problemes per acceptar aquesta proposta en una futura reorganització dels ministeris.

El precedent del 2016

L’ hubris va encegar Iglesias. Ja li havia passat el 2016, quan només havia d’abstenir-se per investir Sánchez i monopolitzar l’oposició d’esquerra a les Corts. Encegat amb la seva negativa, li va donar a Mariano Rajoy i al Partit Popular oxigen per a dos anys més. Quan Iglesias va agafar el tren que va tornar a passar per al seu partit durant la moció de censura al maig-juny del 2018, semblava que s’havia adonat de l’error estratègic.

Però no. L’ hubris hi seguia sent.

I si de veritat, almenys de paraula, desitjava un govern de coalició, va fer tot el contrari quan el va tenir a l’abast de la mà. D’això se’n diu política contrària al propi interès.

Una relació marcada per la desconfiança

La possibilitat d’aquest govern de coalició al qual Pedro Sánchez es va resistir i al qual, finalment, va accedir, hauria estat un esdeveniment històric a Espanya, com -amb tota la limitació de les analogies- el que va representar la legalització del Partit Comunista l’abril del 1977 per part del govern d’Adolfo Suárez.

Si, com va afirmar Iglesias, només han quedat per controlar les polítiques actives d’ocupació (sobretot la canalització ministerial de les ajudes procedents de fons europeus, perquè aquestes polítiques estan transferides a les comunitats), ¿tot està a punt per a una sessió d’investidura victoriosa a finals d’agost o principis de setembre?

No es pot anar tan ràpid. Gabriel Rufián, el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb un discurs d’esquerres d’alta emotivitat, no va dir “ho agafes o ho deixes ara”, però va advertir que una cosa era la posició d’ERC el 25 de juliol i una altra la del mes de setembre, en referència a la Diada i a la proximitat del segon aniversari del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i de la sentència del judici del Procés, prevista per a principis d’octubre.

Però, a més, la fallida investidura del 25 de juliol deixa una altra pista. És el brot verd del renaixement del bipartidisme PP-PSOE. Pablo Casado ha presentat un discurs procliu al pacte amb Sánchez perquè, va dir, respecta el PSOE, a diferència d’Albert Rivera, que va qualificar Sánchez de cap de la banda que es reparteix el botí d’Espanya.

Casado es desmarca del to crispat de Rivera i Abascal

Casado ha viscut pressions internes per a l’abstenció del PP. Rajoy, que es va beneficiar de l’abstenció del PSOE el 2016, n’era un sigil·lós partidari. Alberto Núñez Feijóo va començar la campanya de l’abstenció ahir mateix abans de la votació.

Però sembla que Casado vol seguir el full de ruta de Sánchez el 2016. És a dir: recuperar, a costa de la radicalització de Ciutadans i el previsible enfonsament de Vox en unes eleccions, una vintena d’escons per reforçar el seu lideratge al PP. I si aquestes eleccions les guanyés el PSOE, posem que creixent 25 escons, els dos partits podrien sumar 200/220 escons. En aquestes condicions, Casado sí que podria abstenir-se després de negociar pactes d’estat amb Sánchez.

Irene Montero, com a vicepresidenta de temes socials, Alberto Garzón, Vicky Rosell (encara que no a Justícia) o altres podrien haver estat avui mateix les noves estrelles del govern de coalició.

El narcisisme d’Iglesias

Però la barreja d’ hubris i narcisisme de Pablo Iglesias -que deiavoler el govern de coalició- va portar el líder d’UP a jugar-s’ho a un tot o res (i encara pitjor, a acceptar en un estriptis espectacular, desesperat, que li donessin les polítiques actives d’ocupació) que ho ha acabat impedint.

L’error de Pablo Iglesias

I last but no least : l’ hubris el va portar a dir als seus que el que li havien ofert era la “caseta del gos” -com va definir UP les ofertes del PSOE- i que qui voldria entrar-hi. Tot i que al final Iglesias va acceptar entrar en aquesta caseta si li donaven les polítiques actives d’ocupació.

Però carregar els que et donen suport -a través d’una consulta als inscrits- també genera situacions en què no et pots escapar de l’ hubris. És el que li va passar a Carles Puigdemont la nit del 26 al 27 d’octubre del 2017, quan, després d’haver decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions, va fer marxa enrere davant del seu grup parlamentari i les 155 monedes de plata.

Més continguts de