Infraestructures pendents, l’altre plebiscit a Tarragona
Els retards en projectes clau preocupen i marcaran la pròxima legislatura al territori
TarragonaCom ja va passar el 25 de novembre del 2012 -a les primeres eleccions marcades pel procés sobiranista-, l’electorat tarragoní acudirà al 27-S -ja explícitament plebiscitari- amb el debat sobre la independència en primer terme, però sense deixar de banda la llarga llista d’assumptes pendents al territori, que marquen també els discursos de les diverses candidatures. La demarcació de Tarragona projecta sobre les urnes, un cop més, una sensació de paràlisi que afecta algunes de les grans assignatures pendents de les comarques meridionals i que suposa un llast per al seu desenvolupament econòmic i social. Entre l’electorat tarragoní s’estén la sensació de fatiga i desencant. Passen els anys i el focus dels reptes del territori no canvia d’orientació. I no es mou perquè els projectes clau no s’acaben. Alguns ni tan sols avancen o, fins i tot, directament, perillen.
La majoria d’aquests greuges històrics, amb diversos graus d’estancament, depenen de l’Estat. La desatenció cap a Tarragona ve de lluny, però és obvi que el procés sobiranista no ha servit tampoc de desllorigador. La política de càstig que Madrid ha anat aplicant a Catalunya en matèria d’inversions ha fet sagnar, encara més, la ferida que hi ha a Tarragona en aquest àmbit. Un exemple és l’autovia A-27 entre Tarragona i Lleida, que acumula gairebé quatre dècades de retard. Una infraestructura que és clau per potenciar les relacions econòmiques i socials amb les comarques lleidatanes, però també amb l’interior de la Península, on hi ha alguns dels mercats emissors més importants del sector turístic de la Costa Daurada -Aragó, Navarra, la Rioja o el País Basc- i també una important àrea d’influència del port de Tarragona i els sectors industrials de la demarcació. El territori va viure gairebé amb vergonya com l’estiu del 2014 s’inauguraven els primers 7 quilòmetres d’aquesta autovia, entre Tarragona i el Morell. Estan en marxa les obres fins a Valls, però queda per resoldre el tram fins a Montblanc -el més car i complex- i la continuació fins a Lleida, tots sense un calendari concret, una situació que no augura res de bo veient-ne els precedents.
El bloqueig del corredor
Són uns arguments que també valen per al corredor mediterrani. Els sectors econòmics de Tarragona no veuen arribar aquesta infraestructura ferroviària per millorar la seva competitivitat a l’hora d’exportar mercaderies cap a Europa. Fins i tot, i veient que el poc interès de Madrid feia que la infraestructura avancés a un pas desesperadament lent, des de Tarragona es va inventar l’anomenat tercer fil, una reforma senzilla en la via existent per comptar amb ample internacional a curt termini i amb un pressupost molt assumible. L’Estat el va acceptar, però el compromís de tenir-lo llest el 2016 no es complirà i el projecte, tot i estar adjudicat, continua encallat per problemes tècnics.
Pel que fa als Jocs Mediterranis del 2017, l’Estat acaba de tancar la porta a l’aportació de 15 milions que el territori n’esperava, tot i que promet “suport”, sense compromisos concrets. La Generalitat, la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament sí que han compromès els recursos, però hauran de pressionar perquè Madrid compleixi i l’esdeveniment pugui celebrar-se, a més de continuar buscant finançament privat que eviti que Tarragona 2017 faci créixer l’endeutament de la ciutat.
La Generalitat també tindrà a Tarragona el repte de resoldre la carpeta BCN World després de la sortida de Veremonte, l’empresa promotora inicial. El complex es va presentar el 2012 com un raig d’esperança per als sectors econòmics de la zona i per reduir l’atur, però la lentitud en la seva tramitació i l’abandonament de Veremonte generen dubtes al territori.
Les Terres de l’Ebre també viuen el seu particular Dia de la Marmota. La falta d’inversions en infraestructures, de noves activitats econòmiques i de polítiques de reequilibri territorial són el mar de fons habitual d’unes comarques que reviuen un fantasma del passat: el del transvasament de l’Ebre. La Generalitat haurà de fer front al nou pla de conca del riu, que l’administració de l’Estat pretén aprovar abans que acabi l’any i que fixa un règim hídric de mínims a l’Ebre, molt per sota del cabal ecològic consensuat entre el territori i el Govern.
Uns comicis, doncs, en què es posen sobre la taula un seguit de dèficits igualment històrics. L’última enquesta del CEO, del juliol, dibuixa a la demarcació un lleuger avantatge dels partidaris de la independència: un 48,5%, enfront del 45,5 %.
