Sisplau, mirin la portada d’avui, amb aquesta fotografia de la cimera al Palau de la Generalitat. Al costat del president i el vicepresident, la presidenta del Parlament, les alcaldesses de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, representants de tots els grups parlamentaris, del Tercer Sector, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca... reunits en una taula per contestar de manera tan ràpida com efectiva la suspensió del Tribunal Constitucional sobre les lleis d’habitatge i pobresa energètica. Va ser una llei aprovada per unanimitat al Parlament fa nou mesos. Estava destinada a ajudar la gent que ho passa més malament. En va: va ser recorreguda pel govern espanyol. I no és l’única. El Tribunal Constitucional acaba d’admetre el recurs del govern espanyol, i per tant han quedat suspeses la llei que crea l’impost sobre els habitatges buits, la llei de simplificació de l’activitat administrativa i la d’igualtat d’homes i dones.
Sisplau, acabem d’una vegada amb aquest absurd. Si la Generalitat no pot legislar sobre això, de què serveix l’autonomia? Què en treu el govern espanyol de la seva obsessió per respondre-ho tot amb advocats de l’Estat? Què en treu? La confirmació que Catalunya, tal com la pensa la majoria de catalans, no té lloc a Espanya. Què en treu el govern espanyol d’anar pregonant la igualtat de tots els espanyols, que tothom sap que no ho són, ni en la seva personalitat ni en les seves necessitats. Ja fa temps que sabem que l’estat espanyol és una cotilla o un vestit de talla massa petita per al projecte col·lectiu de Catalunya. Però aquests mesos, amb aquest festival de recursos, l’estat espanyol ja no és un vestit que vagi petit, és un absurd, és una pèrdua de temps, és un menysteniment. Al PP això li és igual, perquè ja fa temps que va descobrir que es pot governar amb majoria absoluta a Espanya, encara que això el faci ser absolutament irrellevant a Catalunya.
Ja coneixen l’ARA, ja coneixen aquestes anàlisis, ja saben quina és la nostra línia editorial. L’ARA és un diari nascut al mateix moment que també naixia la consciència que si Catalunya continuava buscant el seu futur pels mateixos camins de sempre toparia amb les mateixes frustracions de sempre. El temps de les frustracions va quedar enrere i va començar un temps nou de construcció d’un futur en llibertat, en responsabilitat. Suspensions constants de lleis que provoquen cimeres com les d’ahir són un suïcidi polític per a la idea d’Espanya, perquè són una constant invitació a tocar el dos. Per sentit comú, per dignitat.
