Irlanda, l’illa que va voler escollir el seu propi destí
El retard en la concessió de l’autonomia i el rebuig a participar en la Gran Guerra van fomentar la secessió
HistoriadorEl nacionalisme irlandès maldava des de mitjan segle XIX per aconseguir l’autonomia en el si del Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda, constituït l’any 1801. Malgrat que es va estar a punt d’obtenir un Estatut per a l’illa en diverses ocasions, es va arribar a les portes de la Primera Guerra Mundial sense que Londres trobés el moment adequat per implementar-lo.
En el rerefons hi havia la qüestió que a la pràctica esdevindria irresoluble en sis comtats -de trenta-dos- amb majoria protestant al nord d’Irlanda. Aquesta zona, amb Belfast com a centre de poder, era la més industrialitzada de l’illa, que en en conjunt era majoritàriament catòlica i més rural. Els irlandesos d’aquests comtats eren contraris a l’autonomia perquè consideraven que Dublín imposaria aranzels per a tota l’illa per reforçar l’economia agrària, cosa que els perjudicaria. És a dir, hi havia una divergència religiosa però, com és habitual en les pugnes entre nacionalismes, el substrat de la discussió era econòmic.
De l’alçament al Parlament propi
La primavera de 1916, un grup d’independentistes va proclamar la República d’Irlanda. L’episodi, l’Alçament de Pasqua, va ser reprimit amb duresa per les tropes britàniques. Va ser un error: l’execució dels rebels va sacsejar consciències. Això va afegir-se a greuges anteriors com la impossibilitat dels catòlics d’ocupar escons a Westminster o conflictes per la propietat de la terra. Però, sobretot, a l’allistament obligatori decretat per Londres per combatre en la Gran Guerra, que la majoria d’irlandesos rebutjava.
En les eleccions del desembre de 1918 al Parlament britànic, l’opció autonomista va ser escombrada. El partit independentista Sinn Féin va obtenir 76 dels 106 escons possibles a Irlanda i va refusar ocupar-los. A continuació, va constituir-se un Parlament propi, el Dáil Éireann, que el gener de 1919 va fer una declaració unilateral d’independència per declarar Irlanda fora del Regne Unit. Paradoxalment, només els bolxevics la van reconèixer.
La partició definitiva
El govern britànic no ho va acceptar i va començar la Guerra de la Independència, que va acabar l’estiu de 1921 amb una treva. Al desembre, pel Tractat Anglo-Irlandès, es va acordar que l’illa esdevingués l’Estat Lliure d’Irlanda com a domini de la Commonwealth britànica: independent del Regne Unit, però part de l’Imperi Britànic. Els sis comtats del nord van optar per reunificar-se amb el Regne Unit. La partició d’Irlanda era un fet.
El Tractat va provocar aleshores una guerra civil irlandesa entre els seus partidaris i els seus detractors. Els favorables van vèncer després d’un any de conflicte. Amb tot, els seus contraris van aconseguir a través de la política el que no van fer per les armes. En els anys següents van obtenir majoria al Parlament irlandès i el 1948 el Dáil va votar deixar la Commonwealth i anomenar l’estat República d’Irlanda. Els sis comtats protestants són encara avui part del Regne Unit.
Un model sempre present
La lluita irlandesa per l’autonomia o la independència va ser un dels processos polítics més influents en altres moviments nacionalistes. El catalanisme de la Lliga va fixar-se en Charles S. Parnell i John Redmond, líders autonomistes. Vist el seu fracàs, el separatisme català va voler seguir l’exemple del Sinn Féin (Nosaltres Sols) i Éamon de Valera, primer president de la República d’Irlanda.
