Juan Mari Ollora
El delineant del llibre blanc
Juan Mari Ollora (Vitòria, 1947) té en comú amb Iulen de Madariaga la tonalitat anglesa i la distinció d'un senyor de Vitòria. Naturalment té un segon cognom compost, Otxoa de Aspuru, i porta camises amb botons de puny i les inicials a la butxaca. Ho ha estat tot al PNB: membre de l'Euskadi Buru Batzar (EBB) -l'executiva del partit-, diputat general d'Àlaba, senador... Però quan va fer cinquanta anys va dir agur a la política i es va dedicar a guanyar-se la vida com a economista (és llicenciat per la Universitat de Barcelona). "No m'agraden els cementiris d'elefants", va dir-me quan considerava que ell ja havia fet la seva feina, l'últim servei. Es referia a la pau de Lizarra del 12 de setembre de 1998.
Quan el PNB va tenir clar que era el moment de recuperar la vella idea del Front Nacional d'Agirre, Ajuriagerra i Madariaga, Xabier Arzalluz va encarregar a Ollora que estudiés com arribar-hi, per la qual cosa era imprescindible fer deixar les armes a ETA i, com ells deien, "facilitar-los una pista d'aterratge". Ollora se'n va anar a estudiar els processos de pau d'Israel i Palestina i d'Irlanda i també el cas del Quebec. I el resultat és el llibre blanc de tot plegat: Una vía hacia la paz (1996), conegut col·loquialment com la via Ollora .
Recorrent a Joan Pau II
Va buscar una cita implacable i d'una font poc sospitosa, el papa Joan Pau II, extreta d'un discurs a les Nacions Unides del 5 d'octubre de 1995: "Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats a l'específic nivell de la vida comunitària". Van implementar els plans del delineant el mateix Ollora, Joseba Egíbar i Gorka Agirre (aquest últim parent del lehendakari i de Madariaga i telèfon vermell amb ETA fins que va morir). Van començar parlant seixanta hores amb Herri Batasuna, amb protagonisme en diferents fases de Jon Idígoras (també mort), José Luis Elkoro, Iñaki Aldekoa, Arnaldo Otegi i Pernando Barrena. Primer van ser jornades organitzades per la George Mason University, a un relais-chateau de Washington, per despistar, i després el cara a cara directe amb ETA. No m'ha desmentit que els quatre de la taula fossin Ollora i Agirre, pel PNB, i Mikel Antza i Josu Ternera, per ETA. D'allà va emergir el pacte de Lizarra i la primera legislatura Ibarretxe, amb el suport parlamentari d'Euskal Herritarrok. Una fórmula que tornen a escriure a la pissarra per veure si pot quadrar l'endemà de les eleccions, amb més opcions si EH Bildu arriba per davant del PNB.
Ollora, col·leccionista i lector de primeres edicions de novel·les policíaques, em deu un dinar amb Vázquez Montalbán a Casa Leopoldo, on li va dedicar Tatuaje : " Para Juan Mari Ollora, este casi incunable. ¡Gracias! " Jo li dec el savi consell de no haver mediat en una operació que la història va engegar a fer punyetes, estalviant-me un bon disgust a la portada de l'Abc . Amb Ollora, que a més d'intel·ligent i perspicaç és espectacularment simpàtic, sempre ens acomiadem recitant una de les seves jaculatòries laiques preferides: "Amb els amics fins a la mort, i ni un pas més".
Iulen de Madariaga
Entre les armes sí i les armes no
Iulen de Madariaga (Bilbao, 1932) va postular a principis dels anys seixanta que calien les armes per defensar la independència, i trenta anys després va ser el primer que va argumentar que el cicle d'ETA havia acabat. Aquesta reflexió arrenca al penal francès de Fresnes, després del salt qualitatiu dels atemptats "selectius" als "indiscriminats", començant per Hipercor i que no s'aturen ni en polítics electes: Ernest Lluch, Gregorio Ordóñez o Miguel Ángel Blanco. Això el commou.
Complia el seu seixantè aniversari a l'immens penal de Fresnes quan això passava, i ara en farà vuitanta processat pel cas Faisan. Ell, a instàncies governamentals, va temptar mesures de solució a la intendència dels refugiats bascos que ja no es nodrien de l'impost revolucionari. I ara es troba, en la lògica habitual de la falsedat que prou va tipificar el govern Zapatero, amb una ordre de detenció cursada a París per Fernando Grande-Marlaska, el magistrat progre amb qui feia sovint el cafè al bar Iruña, davant dels jutjats de Bilbao, quan feia d'advocat. Tinc motius més que suficients per afirmar que sa senyoria Laurence Le Vert té moltes ganes de sobreseure el cas d'aquest home encantador que li pregunta en perfecte francès què hi fa al banc de la guerra quan ell estava fent la pau.
Sir Iulen és poliglot, però predomina l'anglès per tradició familiar de representats legals de la Lloyd's des de primers del segle vint, i perquè ell es va doctorar a Cambridge en dret internacional marítim, i li ha quedat el tarannà britànic des del vestir fins a la manera d'agafar la forquilla i el ganivet. L'any passat el vaig portar a visitar les muralles de Tarragona. Ell i jo parlàvem castellà i en demanar a la taquilla en quin idioma volia la guia, i respondre que en català, li van dir que no en quedaven. Només en tenien en castellà i en anglès; Sir Iulen va dir: " In English, please ". I el de la taquilla va enfollir.
Intent frustrat
Madariaga va preveure que amb les armes no només ells tindrien por de la Guàrdia Civil i la policia, sinó que la Guàrdia Civil i la policia també els temeria a ells, això en ple franquisme. Els cossos de seguretat sabien la seva influència político-militar i van metrallar un cotxe com el seu. Però va resultar ser el d'un franquista de pro, al qual van matar, així, els de la seva mateixa corda. Després li van fer volar el xalet d'estiueig a la platja de Bakio. No en tenien prou amb les pallisses a comissaria i les entrades i sortides de la presó. Ell va respondre i va ser a totes les salses, com diuen els bascos: de l'assassinat de Melitón Manzanas al de Carrero Blanco i fins i tot a l'intent anarquista d'atemptat contra Franco a Aiete, el 1962, facilitant explosius.
Però el futur eren les urnes i el diàleg. La violència havia exhaurit el seu tempo històric i els militars havien de cedir el pas als polítics. Amb Aralar es va anticipar massa i ho va pagar, però ara torna amb força reivindicant la idea d'un Front Nacional, que ja havia defensat davant els vells Ajuriagerra i el lehendakari Agirre, als temps prehistòrics en els quals ETA era encara un embrió gestant-se a l'úter del PNB.
