L'anàlisi d'Antoni Bassas: Notícies que fan mal

Hi ha dies que l’actualitat fa mal.

Fa mal veure el desallotjament del camp de refugiats d’Idomeni. És possible que les persones que han viscut durant mesos en tendes, sobre un fanguer i assistides només per les ONG i la generositat de veïns i particulars puguin viure ara una mica millor, en camps condicionats. Però el tema no és aquest, sinó com Idomeni ha estat i serà per sempre l’enclavament de la vergonya dels estats que componen la Unió Europea. Era l’enclavament més pròxim a Macedònia dins Grècia dels refugiats sirians. Era el punt per on pensaven continuar el seu viatge cap a Alemanya o cap on fos. Era on anaven a parar quan se’ls acabaven els diners per viure en una pensió d’Atenes. Els estats de la Unió no només no han sigut capaços de coordinar-se per fer una acollida, sinó que els han deixat tirats a la seva dissort a Idomeni. Fa mal de veure Europa presa dels populismes, víctima de la por, sense lideratges, sense missatges, amb les societats empobrides i les classes mitjanes delmades per la crisi.

En un altra escala, fa mal de veure una segona nit d’incidents a Gràcia. On és la política, municipal, en aquest cas, perquè una altra vegada tot el diàleg social hagi tornat a quedar reduït a la confrontació directa, física, violenta entre okupes i grups de suport i els antiavalots de la policia...

Ara fa un any que Ada Colau va guanyar les eleccions. Se la veu més còmoda i més segura quan pot seguir parlant amb aquell to angoixat, amb aquell ritme ràpid de l’activista que sap que té poc temps per ser escoltada, quan convoca la gent a prendre consciència de les coses que li estan negant. En canvi, quan pot parlar pausadament, com a alcaldessa, ara que té el poder municipal i sap que tothom l’escoltarà, quan li demanem el seu dibuix per a la ciutat, se la veu més insegura, probablement perquè ha comprovat els equilibris que cal fer entre els desitjos i la realitat, i la realitat és la que l’ha portat a pactar amb el PSC.

Fa mal també veure Albert Rivera utilitzant el drama de Veneçuela, anant a Veneçuela, per carregar contra Podem, a fer campanya sobre Espanya a costa dels veneçolans.

Fa mal veure, també, la incapacitat de la majoria per la independència al Parlament, els famosos 72 diputats, per actuar com una pinya. Ahir el vicepresident Junqueras va presentar els seus pressupostos amb més despesa social gràcies a la recuperació econòmica i al fet que la Generalitat s’estalvia molts diners en els interessos del deute, però de moment, no tenen els vots de la CUP. Sabem de memòria, ho hem après ràpidament aquests mesos, des del 27 de setembre, que la CUP es resisteix a dissoldre la seva personalitat antisistema en el sistema de les institucions al qual ha decidit participar. Amb tot, ¿no eren mesos excepcionals, aquests, en què la majoria per la independència havia d’avançar cap a l’estat propi? O sigui, una cosa és negar el vot als pressupostos en temps ordinari, en la negociació habitual entre grups diferents, i una altra, negar-ho després de més de cinc anys de gent al carrer per la seva dignitat nacional. És en aquest punt en què molta gent es perd i es desconnecta, que és el pitjor que ens pot passar com a ciutadans.