18/12/2010

L'home que va dir prou

2 min
Puigcercos, Aquest

BarcelonaJoan Puigcercós ha dit prou. L'home que ha dedicat bona part de la seva vida al projecte d'Esquerra, que ha estat identificat massa vegades como el prototip de dirigent d'aparell, que dominava com ningú els ressorts interns, que va anar guanyant suports des que era president de les JERC als anys 90, que va participar en tots els canvis de lideratge fins que ell mateix va arribar al capdamunt, ha volgut avui trencar amb tot això, trair la seva pròpia llegenda, i aparèixer com un home que accepta el fracàs, el veredicte de les urnes, i que és capaç de marxar a casa. És aviat per saber quines conseqüències tindrà aquesta decisió dins del partit, si serà balsàmica o si, al contrari, no farà més que fer aflorar totes les batalles internes fins ara soterrades, però el que és segur és que ERC, a partir d'avui inicia una nova fase de futur incert. De Joan Puigcercós se'n poden dir moltes coses, però no hi ha dubte que és un polític de raça, que ha dedicat la seva vida a formar-se per ocupar càrrecs de responsabilitat, i que ell sol, en la seva biografia, acumula una experiència molt superior a la de qualsevol dels quadres actuals del partit i de bona part del dels altres partits.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Puigcercós sempre explica que ell es va posar en política per la llengua. Aquest va ser el leitmotiv que el va portar a ingressar a la Crida a la Solidaritat a mitjans dels 80 i després a l'ERC de Colom, on va ser candidat municipal a Ripoll, president de les JERC fins a 1994, president de la Federació de Girona fins al 1996 i diputat al Parlament ja el 1992, amb 26 anys. La seva projecció pública comença amb la candidatura a les generals de 2000, on ERC aconsegueix un sol escó i que ell ocuparà. Puigcercós va treure molt de profit al càrrec. Es va fer un nom al Congrés com a flagell dels populars en la comissió d'investigació del cas Gescartera i fins i tot va arribar a tenir bona relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. La nit electoral del 16 de novembre de 2003, quan Pasqual Maragall meditava la retirada després d'haver estat superat per Artur Mas, va agafar el telèfon i va trucar Miquel Iceta per aclarir-li que ells no tenien decidit ni de bon tros donar suport a Mas, com tothom va donar per fet aquella nit. Va ser l'inici del Pacte del Tinell i dels governs d'esquerres que ara s'han convertit en la seva tomba política. Entremig va forçar un enfrontament amb Josep Lluís Carod-Rovira el 2008. Com a president del partit ha vist com se li obrien bretxes i fugues per tot arreu cap a Reagrupament o Solidaritat, mentre a dintre començaven els moviments de cara a una més que previsible patacada. Al principi va intentar aguantar, perquè així l'hi van demanar els seus i perquè pensava que era el que calia fer. Fins avui.

stats