Si una imatge val més que mil paraules, convé recordar que quan el poca-solta Antonio Tejero va irrompre al Congrés pistola en mà i va cridar allò de "Tots a terra!", seguit d'un tiroteig contra la cúpula de l'hemicicle per part dels guàrdies que l'acompanyaven en l'assalt, hi va haver dues persones significades que ni es van inclinar ni es van acollonir. L'un era Adolfo Suárez, i l'altre, Santiago Carrillo. El vicepresident i tinent general Manuel Gutiérrez Mellado tampoc es va acovardir. Va quedar clar en l'intent colpista del 23-F del 1981 que els dos autors de la Transició estaven disposats a defensar amb la vida el camí democràtic que s'havia recorregut fins al moment. Aquella nit, a més, el rei Joan Carles I, ja constitucional, es va guanyar la Corona. Ahir va ser a casa de Carrillo, a la Plaza de los Reyes Magos de Madrid, quatre hores després de la seva mort.
S'ha dit que la Transició és obra del rei, de Suárez i de Carrillo. I amb la desaparició física d'aquest últim sembla arribat el moment de col·locar cadascú al seu lloc, ja que, com bé saben els monàrquics, els Borbons van jugar amb dues baralles. L'aleshores secretari general del PCE residia a París el 1974 quan un matí de gener va enviar el seu amic Teodulfo Lagunero a explicar a Don Joan els plantejaments del partit i de Comissions Obreres sobre la "reconciliació nacional" i la manera de resoldre la forma d'estat entre monarquia i república, que no era altra que a través de la decisió del poble espanyol a les urnes.
Don Joan en va prendre bona nota, va elogiar el patriotisme dels comunistes i es va deixar estimar per la llavors anomenada Junta Democràtica, la principal i gairebé única força real de la qual era el PCE, amb les seves desenes de milers d'activistes en els centres de treball, les presons i la universitat .
Però Don Joan no va fer res que pogués irritar el dictador i, de retruc, perjudicar el seu fill. Ni tan sols va acudir a la cita amb Carrillo que el mateix Lagunero i Rafael Calvo Serer havien concertat a Villa Comète, un palauet de la Costa Blava propietat de l'advocat i empresari Lagunero. El pare del rei va arribar a Canes a bord del Giralda però de seguida el van evacuar amb avió dient-li que un comando d'ETA l'havia de segrestar. Fals: el "comando" eren Lagunero i Calvo Serer.
El resum va ser que si Don Joan desitjava parlar amb l'oposició democràtica real, algú de l'entorn no ho volia. D'aquell i d'altres episodis van deduir molts comunistes que als Borbons els importava menys la democràcia que la Corona i la família. Els que pensaven que Don Joan era demòcrata acabarien descobrint que el pare i el fill jugaven amb dues baralles: el pare a París i Estoril amb la Junta i el fill a Madrid amb Franco. Si triomfava la Junta, el pare era l'heroi, i si fracassava, el fill seria el rei designat per Franco.
Entrant i sortint amb perruca
Dos anys després, el 7 de febrer del 1976, Carrillo creuava la Jonquera i s'instal·lava a Madrid. No havien passat tres mesos de la desaparició del dictador i el secretari general de la principal força política a la clandestinitat, l'home més buscat per la policia franquista, ocupava un xalet que mai va ser descobert. Va recórrer Espanya, es va reunir amb els camarades i va entrar i va sortir, sempre amb la seva famosa perruca.
Un cop ho va fer per fer una roda de premsa a París el 2 d'abril del 1976 i contestar un missatge que el ja rei Joan Carles I, per la gràcia de Franco, li havia enviat a través del comunista romanès Nicolae Ceausescu. El monarca li demanava que fos "pacient" i no "precipités" esdeveniments, i li feia saber: "En les condicions d'Espanya el PCE no podrà ser legalitzat abans d'alguns anys i qualsevol precipitació serà perjudicial per al canvi". El missatge de la Corona equivalia a deixar fora de la democràcia a la força que més havia lluitat per portar-la.
La resposta va ser inequívoca. A la pregunta de si creia possible la instauració de la democràcia a Espanya amb la monarquia va respondre: "No tinc gran esperança que el rei obri el camí de la democràcia. Diré fins i tot que no en tinc cap".
Així va establir les bases d'una negociació que passaria per acceptar monarquia a canvi de legalitat. Aquell secretari general, indesitjable pels jerarques del PCUS soviètic després de formular l'eurocomunisme, sabia que si la frontera de l'admissible era només una semidemocràcia amb la frontera al PSOE, el PCE desapareixeria. Fins i tot abans que Suárez, per mediació de la seva cap de gabinet Carmen Díez de Rivera, s'assegués amb ell un dia i una nit a casa de José Mario Armero i es comprometés a legalitzar-lo, el rei havia fet un últim intent perquè els comunistes anessin a les eleccions del juny del 1977, les primeres, com a "independents". Li va dir que no.
Sempre amb Suárez
Suárez va complir i el PCE va ser legalitzat aquell Dissabte Sant Roig del 1977. Carrillo va convocar el Comitè Central el 14 d'abril, 46è aniversari de la República, per aprovar programa i llistes. I com a gest de suport a Suárez, assetjat pels franquistes i per Fraga, va arriar la bandera republicana i va col·locar la monàrquica. La seva política de suport a Suárez va ser indestructible, i va arribar a proposar un govern de concentració contra l'amenaça colpista que va desembocar en aquell 23-F.
