Lliçons del covid-19 per a la democràcia

Innerarity reflexiona sobre la necessitat d’aprendre a gestionar sistemes complexos

A poc a poc torna a girar, però la crisi del coronavirus ha obligat a aturar el món en sec momentàniament. Un parèntesi forçat que ha donat peu a un debat encès sobre com seria la vida després del covid-19, amb algunes veus vaticinant fins i tot la fi del capitalisme o la globalització d’un dia per l’altre. Però ¿és creïble un trencament tan radical en tan poc temps? “Els éssers humans no vam decidir en assemblea entrar a l’edat de ferro ni abandonar el Renaixement [...]. La globalització no s’aturarà perquè ho decidim o ho decretin els governs”, reflexiona el filòsof Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) en el seu llibre Pandemocracia (Galaxia Gutenberg). Innerarity, en canvi, sí que atorga a les democràcies el poder de prendre decisions que equivalguin a impulsar o alentir la globalització, i ho considera una missió principal, per a la qual és imprescindible aprendre dels errors. “Serà una cosa semblant a l’experiment d’arreglar un vaixell en plena navegació”, explica.

I quines avaries presenta ara mateix el vaixell? En conversa amb l’ARA, el filòsof n’apunta tres de principals: la fixació de la humanitat en el curt termini; el fet que el present actuï com una “gegantina distracció”, i una “incapacitat d’anticipar el futur i les tendències latents, que de vegades contenen perills molt més amenaçadors que les urgències que ens ocupen en el dia a dia”. En definitiva, les democràcies estan ben poc preparades actualment per fer front a “sistemes complexos” en què l’aparició de factors imprevistos que ho alteren tot -com ara una pandèmia- posen a prova el sistema. Per fer-hi front, Innerarity opina que fa falta “una nova manera de pensar la realitat” per a la qual caldrà una bona dosi de “treball de deliberació i discussió democràtica”.

Però ¿és possible aquesta deliberació en l’actual clima de crispació política i de polarització a l’Estat? “Era previsible que la crisi sanitària i econòmica derivés en una crisi política, però la seva dimensió i virulència m’han sorprès”, admet el pensador basc, que reflexiona sobre com la cultura de la campanya electoral permanent ha minat la capacitat de consensos aguditzant els antagonismes i la negació de l’adversari. “Els partits han arribat a la conclusió que la normalitat institucional no produeix canvis i que només un esdeveniment catastròfic pot canviar les relacions de força. Per tant, ningú resisteix la temptació d’aprofitar una crisi per al seu benefici”, lamenta Innerarity.

En aquest marc se situen per exemple les manifestacions que la dreta va fer fa unes setmanes en algunes de les zones més riques del país. ¿És sorprenent que les manifestacions en protesta per la restricció de llibertats arribessin des de la dreta i no des de l’esquerra? Innerarity admet que sí. “La dreta espanyola ara s’ha injectat un entusiasme fervorós pels drets individuals que no era en la seva tradició”, apunta, i ho atribueix a “una certa americanització” del nostre estil de vida i de les ideologies.

Un cop dur als populismes?

En aquest sentit, Innerarity teoritza sobre com la pandèmia pot passar factura als populismes, que considera que seran les ideologies més afectades pel virus. “Hi ha tres coses que els líders populistes detesten i que aquest tipus de crisis revaloritzen: el saber expert, les institucions i la comunitat global”, escriu. “Quan faci la tercera edició, matisaré una mica això”, concedeix ara, i subratlla que en el primer moment de la crisi “clarament el populisme va quedar fora de lloc” i que la gestió de dirigents com Donald Trump, Jair Bolsonaro o el mexicà Andrés Manuel López Obrador ha quedat en entredit pel seu menyspreu al coneixement científic sobre la pandèmia. Tanmateix, Innerarity remarca que “el populisme no viu del menyspreu a la ciència sinó d’un caldo de cultiu de frustració, ràbia, ressentiment i amargor”, per la qual cosa resoldre bé la crisi econòmica i social derivada del covid-19 serà clau si es vol evitar que “el populisme tingui una segona oportunitat”.

Per això considera crucial la resposta d’Europa, que es juga bona part del seu futur en la gestió que faci de la pandèmia, i reclama que s’afrontin els debats europeus des de la perspectiva del que és comú -identificant amenaces i oportunitats compartides- i no com un afer “d’estats contra estats” que, interpreta, pot contribuir a polaritzar encara més el panorama polític europeu i alimentar el populisme.