ENTREVISTA
Política 11/06/2018

“El problema de la corrupció neix a les facultats de dret: els jutges estudien amb els implicats”

Entrevista a Luis de Sousa, expert en anticorrupció i fundador de Transparència Internacional Portugal

i
Albert Llimós
4 min
Luis de Sousa: “El problema de la corrupció neix a les facultats de dret: els jutges estudien amb els implicats”

BarcelonaDe París a Lisboa per tot just canviar-se de roba i agafar un avió cap a Barcelona. I unes hores més tard, cap a València. El portuguès Luis de Sousa (Moçambic, 1973) és un dels experts internacionals més importants en matèria de corrupció i transparència. L’Oficina Antifrau de Catalunya va portar-lo fa dues setmanes a Barcelona per participar en un seminari per debatre el segon problema per als ciutadans segons les enquestes: la corrupció.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El 2012 vostè deia: “És més fàcil posar a la presó una persona jubilada per robar un paquet d’arròs que no pas un banquer per robar 3 milions”.

Que la justícia és més dura amb els pobres que amb els rics ja es deia abans. Tenim diverses enquestes que certifiquen clarament que hi ha aquesta percepció, que s’ha agreujat amb la corrupció i la incapacitat del sistema per ser ràpid en les decisions. També podem discutir les garanties. El nostre sistema té més garanties de les que hauria de tenir per lluitar contra aquest tipus de problemes. Si un individu va ser condemnat en primera instància, es pot passar recorrent i recorrent quatre o cinc anys i ja no el veurem mai a la presó. Va passar amb l’alcalde d’una ciutat al costat de Lisboa. Era la ciutat amb la màxima concentració d’empreses tecnològiques i doctorats de Portugal. Per tant, aquest no és un problema de comunitats poc desenvolupades. Els ciutadans sabien que votaven un corrupte que els robava, però el corrupte també feia bones obres. Va presentar 48 recursos i va ser condemnat finalment a un any per frau, no per corrupció perquè ja havia prescrit. És una realitat que el sistema judicial funciona malament. Els canvis haurien de començar a les facultats de dret: és on neix part del problema. Part dels implicats en els processos de corrupció a gran escala estudien a la mateixa escola que el jutge que porta el cas.

Què fa que un país sigui més propens a la corrupció?

Hi ha dos factors. Primer, causes més congènites que expliquen el context en què els organismes desenvolupen la seva activitat. Ho són, per exemple, el nivell de desenvolupament del país o de modernització de l’administració, el nivell de transparència, la cultura cívica dominant, la claredat de les lleis... I després hi ha factors de risc específics que expliquen la possibilitat que hi hagi corrupció en un determinat organisme. Per exemple, en una bombolla immobiliària. Si a la costa hi ha molta demanda de cases, hi ha més pressió per a la construcció: per tant, més pressió als encarregats de l’ordenament del territori i als qui atorguen les llicències per construir.

Els països nòrdics i els anglosaxons són menys corruptes?

Aquests països, en termes de cultura cívica, no són necessàriament més intransigents amb la corrupció que nosaltres. Són menys corruptes perquè les institucions donen una bona resposta als problemes. Islàndia estava al capdamunt dels països menys corruptes i un bon dia aquesta petita comunitat descobreix que tenia un grup que s’havia instal·lat al poder i que havia creat un esquema de frau financer. La reacció va ser immediata: la gent va protestar, va pressionar i les institucions van reaccionar immediatament.

A Espanya, fa pocs dies el Partit Popular va ser condemnat per corrupció a títol lucratiu.

Els problemes de finançament polític són vells. Max Weber, a finals del segle XIX, quan es creava el sistema de partits, ja deia que el capítol de finançament dels partits polítics era dels més opacs. Aquesta llei de Weber s’ha mantingut des de fa un segle fins avui. A finals dels 80 i principis dels 90 vam tenir problemes a França, quan es va crear una llei de finançament de partits que tenia una clàusula d’amnistia inserida dins la llei mateixa: tots els processos investigats fins al juny del 1989 que estaven relacionats amb l’enriquiment de partits van ser amnistiats, i els que tenien a veure amb enriquiment personal, no. Òbviament, tothom va dir: “Vaig robar però per al partit”. A Alemanya, Helmut Kohl va demanar disculpes per corrupció. Al Regne Unit va passar amb Bernie Ecclestone i la publicitat de tabac a la Fórmula 1 que va afectar el partit laborista. També a Portugal i Itàlia. La corrupció no és a l’ADN del sistema polític espanyol, és un problema comú. Des dels anys 80 estem vivint successives onades de corrupció sistèmica institucional. En alguns casos, de fet, estem parlant gairebé de corrupció legal: legislació feta per beneficiar un grup econòmic reduït. Podem tenir un ministre que negocia una concessió ferroviària amb totes les justificacions, dins del marc legal, també justificat socialment, però afavorint un determinat grup per al qual o bé anirà a treballar d’aquí 2 o 3 anys, quan deixi de ser ministre -les portes giratòries-, o bé es tracta d’un grup finançador del seu partit. Hi ha una sensació total d’impotència. La magistratura no pot actuar perquè no hi ha crim: són negocis mal fets. No podem fer-hi res. ¿Podem castigar-ho amb el vot? Tampoc, perquè moltes vegades els fets es descobriran quan el ministre ja estigui al sector privat.

¿Els canvis en el poder ajuden?

L’absència d’alternança al poder pot generar cercles viciosos; l’existència d’alternatives de poder viables i de condicions per al pluralisme polític redueixen la probabilitat d’una gestió clientelar dels actius públics.

El que passa a Catalunya, amb el finançament del referèndum, ¿es pot posar sota el paraigua de la corrupció? El jutge Llarena va parlar de corrupció per demanar l’extradició de Carles Puigdemont.

És un procés polític i s’ha de resoldre per la via del diàleg i el sentit comú. El govern espanyol ha seguit una línia d’actuació legal dura i la comissió europea ha intentat protegir l’ statu quo, que tampoc és la solució. El finançament del polèmic referèndum és un problema menor i no s’ha d’utilitzar per legitimar una extradició que no té mèrit jurídic.

stats