ELECCIONS 20-D
Política 13/12/2015

L’última campanya de la ‘jefa’

Alícia Sánchez-Camacho busca un lloc al Congrés mentre prepara l’adéu a la presidència del PP

Gerard Pruna
4 min
Alícia Sánchez-Camacho esmorzant amb una vintena de persones a Cornellà en un acte de campanya.

BarcelonaHi ha primeres vegades que et marquen per sempre. Imatges iniciàtiques que condicionen una trajectòria. Taques de naixement. Si un matí calorós del juliol del 2008, en el primer dia com a presidenta del PP a Catalunya, qui surt en braços de la militància és la teva rival -Montserrat Nebrera-, és de preveure que el teu camí no serà fàcil, ni llarg. Contra pronòstic de molts que aleshores contemplaven l’escena, és ara, set anys més tard, quan Alícia Sánchez-Camacho enfila el camí de la retirada. L’adéu a la presidència del PP a Catalunya. Encara és la jefa, com l’anomena tothom al partit, però ja pensa en el dia després. Arrasada pel procés i el desgast de La Camarga, ha carregat piles lluny dels focus els últims mesos. No és cap de llista, però afronta com a número 3 per Barcelona la que confia que sigui l’última campanya com a presidenta.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

09.43 h. El primer xoc

Acaba de fer una entrevista i esmorza amb el seu equip en un vegetarià al Poblenou. Demana sense sort un entrepà de pernil. Resignada al formatge, pregunta si és cert que les enquestes apunten a un estancament de Ciutadans. Des que el va avorrir preparant-se les oposicions, només pren cafè si és imprescindible i entre ganyotes. Encara no ha sortit del local que l’atura un senyor i li etziba: “El primer és Catalunya!” Camacho té la pell dura. Aguanta, somriu i acaba fent-se fotos amb ell mentre la piropeja.

10.28 h. La renúncia

Puja al cotxe. Avui el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, és a Londres i li toca a ella fer de cap de llista en un acte a Cornellà. Al cotxe hi porta els diaris i els papers amb el missatge del dia. S’atura dos minuts abans d’arribar a l’acte i repassa la lliçó. Diu que sempre va ser una bona estudiant. Els que la coneixen, expliquen que quan el 28 de juliol Xavier García Albiol va ser nomenat candidat i ella va iniciar una retirada que havia visualitzat mesos abans, es va treure un pes de sobre. No li agrada això de “retirada”. “Els periodistes ho mateu tot molt aviat”, es queixa abans d’avisar que a Madrid té molta feina a fer. ¿Ministra? Somriu i fa que no amb el cap però no es mulla. Tampoc mai havia pensat que seria presidenta.

11.37 h. Croissant clandestí

En el reservat del bar Paola hi ha una vintena de persones -la majoria jubilats- que l’esperen entre croissants i pastes industrials. Amb la persiana abaixada i en un ambient gairebé clandestí, Camacho -que en campanya no té un no per ningú i tot just entrar entoma un bon glop de vi- encaixa les preguntes i queixes dels assistents, entre els quals un policia local que presumeix d’haver guanyat un cop un concurs de Trivial i que assegura que si no ha pogut ser mosso és perquè té cognoms castellans. En sortir tot són fotos i la crítica d’algun vianant que rellisca sobre les selfies.

13.14 h. Filosofia exprés

Tornant a Barcelona, fa repàs d’aquests set anys al capdavant del PP. No pot evitar vantar-se que cap dels seus antecessors va aguantar tant de temps. Explica que el pitjor d’aquests temps, fins i tot més que l’escàndol de La Camarga, ha sigut el procés. Diu que està preocupada perquè el seu fill encara hagi de patir anys de “divisió” a Catalunya. La Camacho política i l’Alícia mare són una. No ha sigut fàcil conciliar la seva feina i el seu fill de nou anys, amb qui passa hores al cotxe entre Blanes i Barcelona. Aquí, explica, parlen de filosofia política: “Ahir li vaig explicar Thomas Hobbes”. El David, el xòfer que fa cara d’haver-les vist de tots colors, ho corrobora i diu que després el nen l’hi explica a ell. Vés a saber si en un partit de famílies com el PP, després dels Fernández Díaz i les Montserrat, ara ha arribat el moment dels Sánchez-Camacho.

14.07 h. Reunió ‘prussiana’

Té el costum de posar malnoms a tothom. El Miller, el Villi... Ja a la seu del partit es reuneix amb la Prussiana, com anomena María José García Cuevas, amb qui ha de tancar l’agenda de l’última setmana de campanya. Posen i treuen actes a una velocitat de vertigen. “Vull un acte de cultura, que és el que m’agrada”. Al despatx hi té penjades portades de diari en què apareix ella amb líders del partit a Espanya. Assegura que la seva relació amb Génova i Moncloa ha sigut excel·lent, tot i que admet que no sempre li han fet cas. Ressona el seu fracàs amb el finançament singular per a Catalunya. Camacho afronta els seus últims mesos al capdavant del partit però encara tothom li diu jefa. Promet que no té tendència a esbroncar, però que quan ha calgut ho ha fet. “M’assemblo al meu pare -guàrdia civil-, que no li calia cridar”. Porta un entrepà i un refresc en una bossa de plàstic i diu que dinarà davant la pantalla.

17.42 h. No vol ser Aznar

Camacho combina aquests dies la feina de la campanya amb els preparatius del seu relleu al capdavant del partit. Remarca que, a diferència del que li va passar a ella, el seu successor -Albiol, si no hi ha sorpreses- viurà un traspàs de poders ordenat. Ella, subratlla, va recollir un partit dividit i el va dur als millors resultats de la seva història. No diu, però, que també amb ella ha tingut els pitjors resultats en unes municipals des d’Aliança Popular, i que, si res canvia, aquest 20-D podria deixar el partit sota mínims. Com serà d’expresidenta? Assegura que no vol ser dels que volen influir en el dia a dia del partit des de fora. En definitiva, que no vol ser Aznar. ¿I després de la política? “M’agradaria fer classes a la universitat”.

19.07 h. Un dia menys

Després d’un acte amb dones a Barcelona, Camacho s’acomiada. Queda un dia menys per deixar la presidència i marxar a Madrid. Diria que quan arribi a casa arrencarà la pàgina del calendari i somriurà.

stats