Madrid trasllada a Mas la pressió del pacte fiscal
El mateix dia en què a Catalunya els partits provaven d'arribar a una proposta de mínims sobre el pacte fiscal, a Madrid el govern espanyol ensenyava la seva cara més centralista. El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, es negava a compartir amb les comunitats autònomes -de qui depèn el gruix de la despesa social- el nou marge de dèficit concedit per Brussel·les, les collava encara més per al 2013 i el 2014 i les excloïa dels ingressos derivats del nou IVA.
La fotografia demostra que les agendes polítiques d'un lloc i de l'altre estan molt allunyades. Per a la Moncloa, millorar el finançament que reben els catalans no és, ni de bon tros, una prioritat. De moment, xuta la pilota a la teulada del president de la Generalitat, Artur Mas, i esquiva el debat fins que tingui sobre la taula una proposta clara. Els dos grans partits espanyols, PP i PSOE, en recelen i deixen fer alguns dels seus membres, que ja expressen obertament una actitud hostil cap a les pretensions catalanes.
L'estratègia de l'executiu de Mariano Rajoy passa per mantenir fins al final la inflexibilitat amb els governs territorials, sense fer cap distinció entre autonomies. El seu discurs de fons és que la pressió dels mercats a les finances espanyoles es basa en la debilitat europea i en la desconfiança que genera el forat als comptes públics, que atribueix en bona mesura a les comunitats. Per l'executiu del PP, doncs, recuperar la credibilitat internacional implica estrènyer al màxim el cinturó a les autonomies. L'oposició s'ha escarrassat sense èxit per convèncer el president espanyol que l'origen de la por a la solvència espanyola és la seva mala gestió a l'hora de resoldre la crisi de Bankia.
L'estat espanyol colla més
Amb aquest plantejament Hisenda ja ha alertat que quan es revisi el model de finançament actual (tal com està previst a la llei) l'Estat no hi ha aportarà més recursos. Al contrari. L'administració espanyola vol que en els pròxims mesos governs com el de Catalunya encara retallin més, perquè, com va advertir divendres la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, "l'autogovern té una altra cara de la moneda, que és la responsabilitat". El nou mecanisme que permetrà la respiració assistida a les finances de diverses comunitats dóna via lliure a Madrid per acabar intervenint les que no es puguin valer per si soles.
Amb aquest entramat recentralitzador instal·lat al discurs públic madrileny, la Moncloa situa la proposta de pacte fiscal en un discretíssim segon pla. El secretari d'estat de Relacions amb les Corts, el català José Luis Ayllón, afirmava a l'ARA aquesta setmana: "Encara no sabem quin serà el procediment que s'utilitzarà quan el pacte fiscal arribi a Madrid. El PP de Catalunya està estudiant el tema i, per ara, no hi ha cap translació al Congrés. Quan arribi en parlarem, però estem encara a l'espera del plantejament que faci Catalunya".
A l'oposició socialista la reivindicació catalana no convenç i tampoc es rebrà amb els braços oberts. La vicesecretària general del PSOE, Elena Valenciano, confirma que no tenen una "posició concreta" i passa la responsabilitat als governs de Catalunya i de Madrid: "La gran pregunta és l'actitud que tindrà el PP. La pilota és a la teulada de Mas i de Rajoy, no a la del PSOE. La nostra posició dependrà del que es formalitzi a Catalunya, encara que tal com està el panorama hi ha altres temes que ens preocupen més", admet.
El cert és que la cimera de líders polítics catalans ha tingut un ressò més aviat escàs a la capital espanyola, entre altres coses, per la coincidència amb la tisorada que dimecres va anunciar Mariano Rajoy. És evident que ni populars ni socialistes vinculen el debat sobre el finançament català a la sortida de la crisi, a la necessitat de corregir desequilibris en una nació que podria fer de locomotora de la recuperació econòmica de l'Estat. En les estructures dirigents dels dos partits el pacte fiscal és vist només com un debat secundari i difícil d'abordar per la falta de recursos.
Ofensiva del sud
De fet, el PP i el PSOE deixen fer els seus dirigents territorials, que han trobat en aquesta proposta un filó polític per cohesionar els seus votants, amb l'ajuda del ressò mediàtic. Escrivia el Diario de Sevilla en un editorial després que els socialistes andalusos es posicionessin en contra d'un model bilateral per a Catalunya: "En aquest cas, l'enemic d'Andalusia no és el govern de Rajoy ni el PP, sinó el nacionalisme català, amb qui s'ha alineat sense embuts el socialisme en aquell territori". No obstant, qui més ha carregat la balança ha estat el president extremeny José Antonio Monago, del PP, que governa amb el suport extern d'Esquerra Unida. Ha qualificat la voluntat catalana d'"excercici d'insolidaritat" i de "somni melancòlic" d'uns quants.
Aquesta actitud fa preveure que serà complicat arribar a acords en el grup de treball que va anunciar el secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, a partir del setembre per abordar el finançament autonòmic de règim comú. És fàcil concloure que el govern espanyol, per evitar un xoc frontal, deixarà l'oposició als governs autonòmics, mentre ell es limita a fer d'àrbitre satisfet de la partida.
