Mals temps per al respecte

BarcelonaLa dona somriu amb franquesa i diu a un membre de l'organització: “Hola, sóc una de les que ha de parlar”. Ell respon amb amabilitat sincera: “Benvinguda, i gràcies per venir!” I tots dos travessen el vestíbul cap a la sala on ha de parlar la dona. El programa té un nivell acadèmic alt i tot indica que l’ambient serà exquisit. Però el primer senyal d’alarma apareix quan el president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, dóna les gràcies a José Montilla –el president de la Generalitat que el 10 de juliol del 2010 era a la manifestació 'Som una nació. Nosaltres decidim'– per assistir, aquesta vegada, a l’acte 'Constitució i democràcia. Passat, present i futur'. Montilla té un lloc d’honor a la platea, però una part del públic xiula quan s’agraeix la seva presència.

Les bones maneres s’imposen quan comencen les intervencions de professors i catedràtics. Fins i tot per manifestar un desacord entre ells utilitzen frases com: “Vull discrepar amablement de la nostra amiga X...” La trobada, que celebra l’aniversari de la Constitució, es fa en un escenari decorat amb la imatge d’un doble sí –“a la convivència i al consens”– marcat en unes caselles que emulen les del 9-N.

Els acadèmics debaten si cal reformar la Constitució –la majoria creuen que no–, diuen que Espanya és un estat molt descentralitzat –Francesc de Carreras troba fins i tot que és “federal”– i critiquen la rigidesa dels partits: aquesta observació arrenca un aplaudiment quan ja tothom temia que el públic s’estava avorrint amb tanta correcció política.

"Mas Sí-sí, com el dictador egipci Al-Sissi"

El temor de l'avorriment queda completament relegat quan li toca al catedràtic Manuel Ballbé. Parla i parla, s’exalta i el moderador, Manuel Campo Vidal, no pot fer-lo callar. Ballbé es fa el rei de la sala tronant contra el 9-N i ha de pregar que no l’aplaudeixin tant, perquè li prenen temps per parlar i "això no és un programa de televisió". La incomoditat de Campo Vidal arriba al punt màxim quan el professor diu que ell anomena el president de la Generalitat “Mas Sí-sí, com el dictador egipci Al-Sissi”.

El públic es deixa anar. Estaven cansats –l'acte dura més de dues hores– però Ballbé els ha despertat. I els toca el rebre a dues de les ponents. Part dels assistents xiulen Victoria Camps quan gosa reivindicar més interès d’Espanya per totes les llengües de l’Estat, inclòs el català, i es queixa que a Madrid diuen “Ártur Mas” –amb l'accent on no toca, com si diguessin Arthur, a l'anglesa– i “Fortuni”, en lloc de “Fortuny”. “Per favor, som en un espai de respecte”, demana Campo Vidal als que protesten per l'observació de la catedràtica d'ètica. “La paraula respecte m’agrada molt, ve del llatí re-specere, que vol dir tornar a mirar. Mirar els altres, tenir-los en compte, és important”, intenta ella.

L'escriptora Laura Freixas rep un tracte semblant quan lamenta que en els darrers 20 anys el Premio Nacional de narrativa hagi estat 15 vegades per a obres en castellà. “I què? I què?”, remuga indignada la senyora que tinc al davant. Freixas era la dona que s’havia presentat humilment com “una de les que ha de parlar”. I li havien dit: “Benvinguda, i gràcies per venir”.