El no a Mas guanya dues vegades abans de l’empat final

Havia de ser el debat definitiu i durant moltes hores va semblar que ho seria. Es complien tres mesos del 27-S, i l’assemblea de la CUP a Sabadell havia de tancar 90 dies d’incertesa. Pel camí, havien quedat dos debats d’investidura dient no a Artur Mas, un debat nacional maratonià a Manresa, i moltes hores de negociació amb Junts pel Sí per tancar una proposta per presentar a la militància. No n’hi va haver prou. Un empat a 1.515 vots va deixar sense resposta l’equació “o Mas o març”.

La divisió s’endevinava des de primera hora del matí. Les intervencions dels diferents militants de l’esquerra independentista basculaven entre el sí a l’acord amb JxSí i el rebuig a la investidura, i rebien nivells d’aplaudiments similars. La CUP es movia entre investir Mas perquè no podien “sortir del partit i seguir-lo des de la llotja” i calia que el procés cap a la independència seguís endavant tutelat per l’esquerra independentista, i no fer-ho perquè “la CUP no ha de revifar un cadàver polític” i un acord amb JxSí l’allunyaria “dels sectors combatius de les classes populars”.

Tres votacions agòniques

Després de quatre hores de debat, tocava parlar a les urnes. L’assemblea havia dissenyat tres rondes eliminatòries per anar descartant les quatre opcions a debat -dues a favor d’investir Mas i dues en contra- fins que una tingués més de la meitat dels suports. La primera votació ja va evidenciar el frec a frec entre les dues ànimes de la CUP. Amb un suport residual a les opcions de no investir Mas i convidar-lo a buscar més abstencions o investir-lo però rebutjar el pla de xoc proposat per JxSí, l’escenari es dirigia cap a un cara o creu entre dir a Mas i acceptar el pla de xoc o mantenir el no al president de la Generalitat en funcions i assumir la convocatòria d’unes noves eleccions. Aquest últim va ser, durant les primeres votacions, l’escenari més votat. En el primer recompte, la suma dels dos escenaris contraris a la investidura va obtenir 1.521 suports, pels 1.468 de les dues opcions que preveien l’acord. Una diferència de 53 vots que es va anar diluint a mesura que avançava la tarda.

La segona votació -que va comptar amb més participació perquè va haver-hi militants que es van inscriure més tard- va ajustar molt més el resultat. El no a Mas arribava al 49,8% dels vots, però només dues butlletes separaven les dues opcions. Amb tot obert, es va eliminar l’escenari d’investir Mas però rebutjar el pla de xoc -només 28 vots en la segona ronda- i es va abocar la militància a una última elecció en què ja no comptarien els vots nuls i en blanc. Un caixa o faixa. La votació que havia de ser decisiva i que no ho va ser. Després de dues rondes ajustades i de 12 hores d’assemblea, un empat a 1.515 ajornava la decisió de la CUP fins al 2 de gener. L’enèsima data assenyalada del procés. Aquest cop sí, l’última opció.