Deuen haver sentit la història aquesta que Rajoy no es vol sotmetre a les sessions de control del Congrés perquè diu que com que el seu govern està en funcions i a ell el va investir el Congrés anterior, no és a l’actual Congrés al qual ara ha de retre comptes. I què han fet tots els grups del Congrés? L’han portat al Tribunal Constitucional. Rajoy, l’home que quan té un conflicte polític el converteix en un conflicte jurídic i fa decidir als jutges el que ell no vol decidir, tastarà ara la seva pròpia medicina. I un cop més, el Tribunal Constitucional haurà de fer de cangur dels partits.
Això va passar ahir al Congrés, on, per cert, avui és un dia important: PSOE, Podem i Ciutadans es reuniran per veure si pacten la formació d’un govern que evitaria unes noves eleccions i desallotjaria el PP del govern. Tothom sap que és molt difícil que es posin d’acord, perquè Podem i Ciutadans es consideren incompatibles, però, i això no és menor, perquè el poder econòmic, mediàtic espanyol més la vella guàrdia del PSOE i els seus representants contemporanis no volen ajuntar-se amb Podem per res de món.
I totes dues històries del Congrés, Rajoy portat al TC i la incapacitat per formar govern tres mesos i mig després de les eleccions, em porten a compartir amb vostès la reflexió d’un exconseller de la Generalitat que va negociar moltes hores amb governs espanyols i que em deia que en la cultura política espanyola actual, el pacte és una mena d’humiliació. Més encara, és una treva de la guerra política, una suspensió temporal dels principis inamovibles per raons de força major. Que gairebé es pacta per guanyar temps i pensar com tornarà la posició en què no calgui pactar.
Si apliquem això a Catalunya, el pacte és impossible, podríem dir. Aquest exconseller em deia que l’estat només reacciona davant forces: una) que els costos de no pactar són superiors als costos del pacte, o dues) davant la pressió exterior; la UE, posem per cas.
Mentrestant, la realitat continua desmentint Rajoy: un organisme que es diu Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, un organisme creat per ordre de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional, va dir ahir, oficialment, que quan una autonomia està mal finançada, i ja no té marge ni per augmentar els ingressos ni per reduir la despesa, no se la pot culpar de l’incompliment de dèficit, com va fer Montoro la setmana passada.
Esclar que si parlem en aquests moments de la Unió Europea, el panorama no és gaire millor. I avui no em puc estar d’acabar cridant l’atenció sobre aquesta fotografia: una ramat de xais pastura en un camp de l’illa grega de Lesbos al costat d’una estesa d’armilles defectuosos i barques fetes malbé. La imatge l’ha capturat el fotoperiodista de l’ARA Xavier Bertral, enviat especial del diari a Lesbos aquests dies al costat de la redactora d’Internacional Cristina Mas, i encapçala el reportatge titulat “La muntanya de la vergonya d’Europa”. Si la foto de conjunt és penosa, el detall ho acaba de rematar: les armilles són ‘low-cost’, la majoria tenen un farciment d’escuma, que, òbviament, és fatal, perquè l’escuma absorbeix l’aigua i fa que l’armilla encara pesi més. I de les barques ja ni en parlem. O, millor: mirin els reportatges d’aquests dies.
