Només amb diners no n'hi haurà prou

Cal un pacte de garanties econòmiques i socials per a tothom

Ara ja som tots keynesians.

O ho sembla. El diari britànic Financial Times, un portaveu de l'ortodòxia econòmica, assenyala que "caldrà posar sobre la taula reformes radicals, que inverteixin la direcció política predominant de les últimes quatre dècades".

No es pot dir millor.

Segons assenyala, "els governs hauran d'acceptar un paper més actiu en l'economia. Han de considerar els serveis públics com a inversions i no com un passiu, i buscar maneres de fer que els mercats laborals no siguin tan insegurs".

En altres termes, no es tracta de tornar a la normalitat prèvia al coronavirus.

I afegeix: "La redistribució tornarà a estar a l'agenda; els privilegis de la gent gran i dels rics, en qüestió. Les polítiques fins fa poc considerades excèntriques, com la renda mínima i l'impost sobre la riquesa, hauran de ser combinades en la recepta final".

Resulta evident que només amb l'endeutament públic que caldrà assumir això no s'arregla. Per què? Perquè no és una recessió o una depressió, més o menys clàssica, de l'economia espanyola, europea i internacional. La caiguda de l'activitat és, per dir-ho així, voluntària. Cal deixar de treballar per frenar la propagació de virus.

Diu l'editorial, precisament, que "els líders que van guanyar la Segona Guerra Mundial no van esperar a la victòria per planificar el que seguiria. Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill van emetre la Carta de l'Atlàntic per establir el rumb per a les Nacions Unides el 1941. El Regne Unit va publicar l'Informe Beveridge, el seu compromís amb un estat del benestar universal, el 1942. El 1944 la conferència de Bretton Woods va forjar l'arquitectura financera de postguerra. Aquest mateix tipus de previsió fa falta avui. Més enllà de la guerra de salut pública, els veritables líders s'haurien de mobilitzar ara per guanyar la pau".

Més enllà de si l'analogia amb una guerra és l'adequada –en una guerra el que hi ha és mobilització i contra el covid 19 cal desmobilitzar, paralitzar la producció per salvar vides–, és veritat que es fa necessari un pacte immediat entre els partits.

La idea dels Pactes de la Moncloa és merament un eslògan, perquè els continguts dels del 1977 i els que es requereixen ara són diametralment oposats.

¿S'imaginen un pacte basat en un programa d'ajust econòmic com el del 1977, quan després de la crisi de 2007-2008 es va executar un ajust de cavall per continuar dins del sistema euro que ha tingut com a conseqüències més dramàtiques les retallades de la sanitat pública, la precarització laboral i la devaluació salarial?

El pacte ha de ser immediat per assegurar que ningú s'haurà de fer càrrec ni de les despeses de la malaltia ni de les conseqüències del confinament i la suspensió d'activitat (hipoteques, lloguers, pagaments de factures de gas i electricitat, entre altres despeses), alhora que caldrà incloure el llançament d'un pla de reforç immediat del sistema de salut pública, protecció de metges i treballadors de la sanitat i investigació. Dins d'aquest capítol cal promoure la reorientació de la producció local de material sanitari com els respiradors, entre d'altres.

En suma, els pactes que ara es necessiten precisament han de modificar l'estructura econòmica vigent fins al coronavirus –similar a la que el Financial Times descriu en el seu editorial–, els orígens de la qual es remunten, en termes ideològics o filosòfics, a aquells temps preconstitucionals de l'octubre del 1977.

El que ara cal és un pacte de garanties econòmiques i socials.