Les "historietes" d'Arcadi Oliveres i Rodolfo Martín Villa a la plaça Roja
L'ideòleg de Procés Constituent acompanya Colau i explica com va intentar crear l'associació de veïns de l'Esquerra de l'Eixample
BarcelonaEl vermell és el protagonista als actes de campanya de Barcelona en Comú. I aquest dimarts, per partida triple. La candidata, Ada Colau, ha triat una rebeca d'aquest color per al debat de TV3. Com que la imatge corporativa de la candidatura és també vermella, en l'acte de campanya posterior al debat, la candidata es camufla amb el plafó de fons. El que acaba de completar el trio de rojos és la ubicació. Barcelona en Comú ha citat els periodistes per explicar-los el seu pla d'inversió als barris a la plaça Roja. No la de Moscou, sinó la de Ciutat Meridiana. És més modesta en dimensió que la homònima russa, però hi ha espai de sobres per a la desena de periodistes que s'hi atansen i la dotzena de curiosos que acaben escoltant Colau en un acte que, en principi, no estava pensat per tenir públic.
Del 'run run' a la clàssica
Els tres vermells del dia es converteixen en sis quan arriben els oradors. Rere el faristol hi ha un altre trio de 'rojos': Colau, el també candidat Gregorio Pisarello i l'estrella de l'acte –amb permís de Colau– que és Arcadi Oliveres. Quan agafa el micro, fidel al seu estil, avisa: "Com que sóc vell, permeteu-me que us expliqui algunes historietes". El veterà professor universitari i ideòleg de Procés Constituent dóna suport a la candidata de Barcelona en Comú en un terreny on se sent còmode, als barris. I imprimeix un ritme atípic en campanya. S'atura el 'run run' i sona clàssica: "L'any 1971 em vaig moure per primer cop per Barcelona amb el naixement de les associacions de veïns, que en les darreries del franquisme van dir que volien una ciutat molt similar a la que proposa aquest pla [en referència al programa de Barcelona en Comú]".
Amb el mateix to que pronuncia les classes i conferències, el catedràtic de la UAB explica que en aquell any 1971 va intentar crear, amb altres companys, l'associació de veïns de l'Esquerra de l'Eixample, on vivia. Aleshores, les autoritats franquistes començaven a admetre la creació d'aquestes organitzacions veïnals. "Però qui havia d'aprovar els estatus era el governador civil de Barcelona de l'època: Rodolfo Martín Villa –prossegueix Oliveres–. I ens ho va prohibir".
"De la seva associació no em preocupen els estatus, em preocupa el nom, perquè vostès es diuen de l'esquerra", li va contestar qui va arribar a ser vicepresident del govern a principis dels 80. Però Oliveres i la resta de veïns es van negar a canviar-li el nom: "Vam considerar que era una cacicada". I van acabar elevant la queixa a Madrid, al ministeri de Governació tardofranquista. La sort no va acompanyar aquells veïns, perquè a Madrid es van trobar que el ministre de Governació no era altre que "un tal Rodolfo Martín Villa", explica. I entre els periodistes es desperta algun somriure tímid.
