Publicitat
Publicitat

El PSOE andalús, l'autèntic poder fàctic de l'Espanya del 78

Susana Díaz és producte d'una cultura política defensora de l''statu quo'

“Hi hagi qui hi hagi a la Moncloa, a Espanya sempre mana el PSOE andalús”. Aquesta frase d’un veterà dirigent del PP expressa a la perfecció el pes específic que els socialistes andalusos han anat acumulant des de la Transició i que els ha convertit en l’autèntic poder fàctic de l’Espanya del 78. Aquesta capacitat d’influència troba les seves arrels en el poderós tàndem format per Felipe González i Alfonso Guerra, que va dirigir els destins del PSOE des del congrés de Suresnes del 1974 fins a l’eclosió de Zapatero l’any 2000. Quan Aznar va intentar ignorar Andalusia, per exemple amb el deute històric, va patir doloroses derrotes electorals.

Actualment aquest poder es basa en dues potents palanques. D’una banda, la nodrida quantitat de diputats que els socialistes andalusos aporten al PSOE estatal a les eleccions generals. De mitjana, han representat un 23% del total, amb puntes de fins al 30% l’any 2011, quan eren 33 de 110. Ara són 20 de 85, un 23,5%. Perquè ens en fem una idea, el PSC, que sempre havia sigut el contrapès, no ha passat mai del 15% (any 2008) i ara és un 8%.

De l’altra, la poderosa maquinària de poder la Junta d’Andalusia, una institució que governen ininterrompudament des de l’any 1981 i que gestiona un pressupost similar al de la Generalitat de Catalunya (32.000 milions).

Andalusia és l’única comunitat autònoma que no ha canviat de color, i això, a més de casos de corrupció com el dels ERO, té una altra conseqüència: ha creat una classe dirigent que no ha baixat mai del cotxe oficial i que té zero experiència en el sector privat. L’actual presidenta andalusa, Susana Díaz, és el producte més refinat d’aquest fenomen, que ja va afectar dirigents de la CiU pujolista o els anomenats capitans del PSC.

Carrera meteòrica

Però Susana Díaz va més enllà perquè només ha vist governar els seus. Quan el PSOE va guanyar a Andalusia les primeres eleccions autonòmiques i González va arrasar a Espanya tenia 8 anys. Quan nou anys més tard, el 1991, es va afiliar a les Joventuts Socialistes, l’hegemonia socialista a Andalusia i Espanya era total. El PSOE feia temps que havia deixat de representar el canvi. Era l’ statu quo. El 1997 va ser elegida secretària d’organització de les Joventuts Socialistes i el 1999 va ser elegida regidora a l’Ajuntament de Sevilla i nomenada delegada de joventut i ocupació. Tenia 25 anys. Abans dels 30 seria diputada a Madrid (amb Zapatero a la Moncloa), després diputada al Parlament andalús i dona forta del PSOE sevillà, fins que el 2012 José Antonio Griñán la nomena consellera de la Presidència per deixar-li pas un any després.

El resultat de tot plegat és que la diferència entre la percepció de la realitat que té ara mateix Susana Díaz amb la d’un socialista d’una altra latitud peninsular, com ara bascos i catalans, és abismal. I aquest gap amenaça de trencar el partit.

Els socialistes catalans expliquen que Susana Díaz va quedar molt sorpresa quan, en l’acte que es va fer a l’Hospitalet al juliol, els militants se li adreçaven amb gest hostil advertint-la contra la temptació de fer president Rajoy. A Andalusia això no passaria perquè Díaz viu en una bombolla: està acostumada a rebre ovacions dels seus coreligionaris, com la del 29 de setembre davant el comitè director del PSOE-A i a gaudir d’un tractament de cotó fluix des de Canal Sur. És més, el seu nucli més estret l’ha convençuda que ella ha de ser la pròxima presidenta d’Espanya i que la Junta d’Andalusia li queda petita.

Objectiu: la Moncloa

L’home clau de l’estratègia espanyola de Díaz és Máximo Díaz-Cano, un veterà col·laborador de José Bono que coneix com ningú el partit a nivell espanyol i que va ser reclutat per l’andalusa després del procés de primàries entre Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón, en què tots dos van militar a l’equip de la candidata catalana (d’aquí ve la connexió entre les dues). Doncs bé, Díaz-Cano ha sigut el cervell del cop d’estat contra Pedro Sánchez. L’home que es va moure per assegurar-se la majoria al comitè federal que va acabar com el rosari de l’aurora. L’operació es va saldar amb èxit, però amb un gran cost.

El poder s’ha de saber administrar amb subtilesa, perquè quan es fa massa evident es converteix en antipàtic i provoca rebuig. Díaz apareix ara com una dirigent ambiciosa, arrogant (per als seus crítics és la Sultana) i amb les mans tacades de sang. Els últims dies algunes agrupacions socialistes andaluses, liderades per l’actiu alcalde de Jun, s’han revoltat contra la decisió de fer president Rajoy, entre les quals la de l’emblemàtica Dos Hermanas. A Díaz l’exhibició impúdica de poder se li pot girar ara en contra. Un error propi de qui no ha conegut res més en la seva vida.

RE

Més continguts de