ANÀLISI

El PSOE i Podem, esquerres oposades

L’electorat, l’articulació territorial i l’actitud davant del sistema configuren dos models inversos

L’abstenció decidida pel PSOE configura el partit com una esquerra cada cop més antitètica a la que encarna Podem, com demostren l’electorat, l’articulació territorial i una actitud oposada davant la disjuntiva d’apuntalar el sistema o reformar-lo.

Electorat: la bretxa generacional

El politòleg Oriol Bartomeus ha remarcat la bretxa generacional entre l’electorat de vells i nous partits, ben il·lustrada pel PSOE i Podem. Entre el 2003 i el 2015 els votants de menys de 35 anys del primer van passar del 25% al 8,6%, mentre que els de més de 65 anys van ascendir del 24,7% al 43,7%. En canvi, Podem -segons un baròmetre del CIS del maig- tindria un 35% de votants de menys de 35 anys. També té més presència de vot jove urbà d’estudis superiors, segons acrediten diferents estudis.

Els electorats dels dos partits també són distints territorialment. Als comicis del juny del 2016 Podem va mostrar gran prèdica a la perifèria, visible en els resultats del País Basc (29% del vot total), el País Valèncià i les Balears (25,3% cadascuna), Catalunya (24,5%) i Galícia (22,2%). En canvi, el PSOE és cada cop més meridional: ho acrediten el lideratge de Susana Díaz i el pes del sud en els seus 85 diputats. Andalusia (31,2% dels vots) n’aporta 20 i Extremadura 5 (34,5%). Entre totes dues superen els 24 que sumen Catalunya, Galícia, el País Valencià, el País Basc i les Balears.

Estructura: centre vs. perifèria

Aquestes bases electorals conformen dues esquerres de diferent articulació territorial, atès que l’important vot perifèric de Podem s’ha traduït en “confluències” amb altres formacions. Aquesta opció, que contrasta amb l’estructuració del PSOE, sembla que vagi enrere en el temps. Quan es va articular el PSOE entre 1976 i 1978 existia una Conferència Socialista Ibèrica que havia afirmat que el seu model de partit era federal. Va originar la Federació de Partits Socialistes (FPS), que va agrupar forces com Eusko Sozialistak, el PSC-Congrés (PSC-C), el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) o el Partit Socialista de les Illes. Tanmateix, les divergències en el si de la FPS van afavorir l’entesa de part de les seves forces amb el PSOE (com el PSC-C i el PSPV), cosa que va eclipsar l’eventual configuració d’un socialisme més plural i que 40 anys després sembla que prengui corporeïtat amb Podem.

El sistema: pilar o ariet?

Davant la crisi del sistema establert a la Transició, un PSOE dividit ha optat per afavorir la investidura de Rajoy sense contrapartides i tancant els ulls als casos de corrupció dels populars. D’aquesta manera, es projecta com una força més preocupada per mantenir l’ tatu quo que per qüestions ideològiques. Podem, en canvi, manté un discurs agressiu contra l’establishment i la suposada “casta” que el sustenta, visible en la lectura que ha fet Iglesias de l’abstenció socialista per fer president Rajoy: “Es constata la fi de l’alternança com a sistema de partits; neix una gran coalició que ens tindrà al davant com a alternativa”.

El PSOE i Podem, doncs, dibuixen esquerres inverses. Podem expressa especialment un vot jove i urbà que recull neguits dels indignats i està arrelat a la perifèria. I el PSOE, d’electorat cada cop més envellit, desplaça l’epicentre al sud i es mostra disposat a aguantar el bipartidisme, tot i deteriorar la seva imatge i fer de Podem l’alternativa al PP.

Anvers i revers de l’esquerra?

Podem sembla que traci una trajectòria alternativa a la seguida pel PSOE d’ençà de la Transició: si aquest darrer va marcar distàncies amb el PCE i es va desempallegar del marxisme, Podem ha volgut aglutinar l’esquerra i esdevenir la seva força hegemònica. I mentre que el PSOE ha relegat al bagul dels records la defensa del dret d’autodeterminació, Podem proposa crear un nebulós “ministeri de plurinacionalitat”. Ara caldrà veure en quin extrem Podem continuarà divergint del PSOE o bé es moderarà per ocupar el seu espai. En definitiva, ignorem en quin grau som davant d’una esquerra disposada a revisar el marc erigit durant la Transició; davant d’una successió de cabdillismes en què el pablisme serà reedició del felipisme adaptada a nous temps; o d’una combinació de les dues opcions.

Més continguts de