Un Palau de la Generalitat en silenci

Arrel de la crisi del covid-19 poc més de deu persones creuen diàriament la porta de la plaça Sant Jaume

Sembla mentida, però el Palau de la Generalitat encara no ho havia vist tot. Les imatges històriques s’han apilat l’una sobre l’altra a l’edifici de la plaça Sant Jaume els últims anys, però l’impacte d’una pandèmia mundial no figurava en cap dels molts escenaris que apareixien en l’horitzó de la política catalana, tan aficionada aquests últims anys a explorar fulls de ruta. Com a les cases de tot el país, de la nit al dia el paisatge a Palau ha canviat completament. El Pati dels Tarongers i la Galeria Gòtica són buits, ningú toca el carilló i l’únic so que se sent són les campanes de la catedral. Fa setmanes que poc més de deu persones creuen la porta de la Generalitat.

Una d’elles és la consellera de la Presidència, Meritxell Budó. Toquen tres quarts d’onze del matí quan el cotxe oficial de la també portaveu del Govern arriba al Palau de la Generalitat. Al davant hi van el xòfer i l’escorta, tots dos amb la mascareta posada. A l’escala que dona accés a Palau l’esperen el seu cap de gabinet, Jordi Cabrafiga, i el director general de Comunicació del Govern, Jaume Clotet. La reben amb una imposada salutació distant, sense petons ni encaixades de mans. De seguida baixa també la cap de Comunicació de Presidència, Rosa Maria Mestres. Ells quatre són, des que va esclatar la crisi del covid-19, el remanent de Palau. “Els últims de Filipines”, ironitzen.

És dijous. Aquest matí s’han fet públiques unes dades d’atur terribles: 22.000 aturats més a Catalunya en el pitjor mes de març de la història, i això que no s’ha comptabilitzat el més de mig milió de treballadors que ja s’han vist afectats per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). El confinament total es nota al carrer. No hi ha ni una ànima a tot el Portal de l’Àngel, amb totes les persianes abaixades. Tampoc a la plaça davant la catedral, on unes cortines daurades corregudes rere la porta donen a l’Hotel Colón l’aire d’un d’edifici abandonat a correcuita. Tampoc hi ha ningú al carrer del Bisbe i només un periodista i el seu càmera trenquen, sols enmig de la plaça Sant Jaume, el silenci que impera als carrers. El mateix periodista apareix en pantalla quan Budó i el seu equip entren al despatx i engeguen el televisor. Parla del president de la Generalitat, Quim Torra, confinat des de fa dues setmanes a la Casa dels Canonges. Pocs metres separen la sala on es reuneix Budó del despatx on s’està Torra, però la distància es mesura diferent en temps de coronavirus. El pont del Bisbe, que des del 1928 uneix els dos edificis, s’alça ara com una frontera impenetrable. Ningú hi pot passar.

Tot i haver donat negatiu dimecres en la prova del covid-19, Torra continuarà aïllat encara uns dies per precaució, amb l’única companyia del director de la Casa dels Canonges, que és qui li fa, fins i tot, les fotografies que després difon la Generalitat quan el president té reunions per videoconferència, que és pràcticament tot el dia. Malgrat l’àmplia biblioteca, Torra assegura que les reunions no li deixen gaire temps per llegir, i les poques estones que té les dedica a escriure, a la nit, un diari del confinament.

Les reunions telemàtiques són una constant també per a Budó, a qui la fatiga d’aquests dies se li concentra sobretot als ulls, castigats de tanta pantalla. Abans d’arribar a Palau ja ha fet dues videoconferències, i només asseure’s al despatx n’haurà de fer encara unes quantes més. Budó i el seu equip es passen el matí en aquesta sala convertida en quarter d’operacions. Seuen al voltant d’una taula rodona de la qual s’han retirat algunes cadires, escampades ara per una sala on també es poden veure alguns pots amb gel desinfectant i paquets de clínex. Des d’aquí contacten amb les altres dues cares visibles del Govern en aquesta crisi: la consellera de Salut, Alba Vergés, i el conseller d’Interior, Miquel Buch, però també amb la resta de consellers que, des de casa seva, els informen de la situació en els àmbits de les seves competències. Amb Buch i Vergés preparen la roda de premsa que ofereixen cada dia.

Els problemes del directe

La sala de premsa de Palau -ara buida- s’ha convertit en una espècie de sala de realització, amb Mestres llegint les preguntes que s’amunteguen al xat dels periodistes i que no s’assemblen gens a les que omplien les rodes de premsa de fa tres setmanes, quan eren la taula de diàleg o les eleccions els temes prioritaris de l’agenda dels mitjans. La compareixença s’allarga durant més d’una hora i quart -posant al límit la resistència de l’intèrpret de llenguatge de signes, que per poder traduir la compareixença se suma a la curtíssima llista de persones que entren a Palau-, però s’acaba precipitadament quan de cop falla tot. Vergés deixa de sentir les preguntes. També Buch. Budó, que en els últims dies s’ha hagut d’acostumar a gestionar els problemes del directe, fa de presentadora del programa i acomiada els espectadors demanant disculpes pels problemes tècnics. Són prop de tres quarts de tres. Quatre hores després, tothom se’n va de Palau cap a casa, on continuaran les teletrucades. Fins demà, quan es torni a repetir una rutina que, ara per ara, ningú sap fins quan s’allargarà.