CANVI HISTÒRIC A ANDALUSIA

Pecats del partit invencible

A la Junta del PSOE andalús han brillat tant la corrupció com les xifres d’atur

A la vida tot s’acaba. També s’agenollen les estirps invencibles. Andalusia va viure ahir una jornada històrica de conseqüències imprevisibles. Després de quatre dècades a la Junta, les matemàtiques permeten un govern alternatiu. Per comprendre l’abast de la pírrica victòria del PSOE-A convé analitzar els seus errors i fracassos.

El primer, sens dubte, és l’economia, amb xifres d’atur sempre vergonyoses, emigració massiva d’estudiants i professionals a les artèries de Madrid i Barcelona i una sensació de déjà-vu que cap pla estratègic, ajuda milionària o projecte inversor ha dissipat mai. La regió ha tornat al furgó de cua d’Europa i no ha abandonat el d’Espanya, on altres comunitats, per contrast, sí que han sabut progressar.

Tampoc l’equip de Susana Díaz ha comptat amb el suport de la classe mitjana ni, pitjor encara, de molts dels seus empleats públics, fastiguejats per la flagrant contradicció entre els discursos triomfalistes i la realitat de les retallades. A les ciutats, el PSOE no és el que era; al camp, la seva força mitològica s’ha dissipat.

Les camarilles del consell de govern han semblat sovint pícnics entre amics. Aquesta falta de rigor, materialitzada en fets tan rellevants com la devolució de competències a l’Estat per manifesta incapacitat de gestió (Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir), ha convidat molts andalusos a girar l’esquena a un projecte que, en els seus inicis, sí que estava integrat per gent amb un cert ganxo. És probable, així mateix, que el votant clàssic del partit hegemònic s’hagi refiat (i abstingut) i, d’aquesta manera, hagi ampliat les opcions de Vox, fet que, en circumstàncies normals, seria una excrescència electoral.

A la Junta la corrupció ha brillat gairebé tant com l’atur. L’impacte de veure dos expresidents asseguts al banc dels acusats (José Antonio Griñán i Manuel Chaves) i la insistència de Díaz per desmarcar-se d’un frau esplendorós (cas ERO) que ha tingut continuïtat amb assumptes menors (cas Faffe) marca un abans i un després en l’imaginari col·lectiu.

Susana Díaz ha conreat una imatge massa folklòrica. No ha estat estrany veure-la a la TV o la premsa regionals diàriament, sempre envoltada d’empresaris, pensionistes, mestresses de casa i aduladors, sempre amb el lema a la punta dels llavis, sempre amb un bagatge pròxim a zero: les lleis més ambicioses, les úniques que de debò han trencat una mica la monotonia de 38 anys, van procedir del pacte amb IU (2012-2015), un altre aliat llençat a la cuneta quan va deixar de ser útil. Díaz, que malgrat tot lidera la llista més votada, ara té dues opcions. Es pot aferrar a l’esperança i buscar un pacte impossible amb Podem (l’aliat natural) i Ciutadans (l’últim aliat), tot i que costa pensar que Teresa Rodríguez i Juan Marín càpiguen a la mateixa habitació. O pot dimitir i deixar que el PSOE-A busqui una figura de consens per encapçalar un executiu malabarista i de transició. El que opini Albert Rivera serà fonamental en aquesta partida, en la mateixa mesura en què la increïble irrupció de Vox (12 escons) obre una porta que fa tot just 24 hores semblava de ciència-ficció.

Més continguts de