El candidat arriba al míting i el públic s’hi fa selfies i el toca amb l’admiració que dedicaria a una estrella del rock. Repeteix el discurs de fa dies, mentides i bromes incloses. N’hi ha per a tots els gustos: Casado i Rivera competiran per insultar Sánchez, el PSOE presentarà els decrets del seu govern com si fos el New Deal de Roosevelt i Iglesias seguirà dient “ Sí se puede ”encara que cada dia pugui menys. A Catalunya, ERC promet el que el 2015 deia que era impossible -un referèndum pactat- perquè ha descobert que el que prometia el 2015 -la independència exprés-és impossible i JxCat prometrà complir amb el mandat de l’1-O encara que cada dia improvisi què vol dir -dimecres l’1-O era un referèndum per fer un referèndum, amb doble tirabuixó-. Durant el míting, les segones espases somriuen servicials i la claca respon disciplinada: aplaudeix quan el candidat els hi ordena (normalment repetint més lentament i més fort la frase que acaba de dir, perquè ho captin), riu si el candidat riu i celebra cada gest amb una ovació. Música, banderes, selfies i cap a l’acte següent. Així durant 15 dies, en què les propostes només existeixen en paper i els ciutadans decidiran d’acord amb 15 segons de tall televisiu. Per a què serveixen les campanyes? Per permetre que els candidats visquin aliens a una realitat que a la bombolla del Congrés, els pròxims quatre anys, tampoc viuran.
