"Que sigui l'última Diada de demanar, la pròxima ha de ser de celebrar"

BarcelonaHi ha coses que, en sis anys consecutius de manifestacions massives, no han canviat gaire, i ahir es van repetir: l’ambient festiu i reivindicatiu, les estelades, les famílies amb cotxets i els càntics a favor de la independència. Però si una cosa va ser diferent i va dotar ahir la mobilització de la Diada d’un caràcter especial va ser la sensació -o el desig dels assistents- que aquesta era la definitiva. Potser va ser menys efectista, però també més transcendent. A tres setmanes de l’1-O i en plena ofensiva judicial de l’Estat, els manifestants -un milió, segons la Guàrdia Urbana- tenien la convicció que aquest any era clau sumar-se a la convocatòria de les entitats. Era, per a molts, una responsabilitat, un compromís social.

“Segur que hi haurà algun canvi. Això ho fa la força de la gent”, asseguraven la Montse, l’Antonio i el seu fill, el Toni, de Torrelles i l’Hospitalet de Llobregat. Ahir van manifestar-se sense la samarreta oficial de l’ANC, conscients que “el més important és ser-hi”. Era el mateix que opinava el Lluís, de Girona. “Hem d’estar tots amb l’1-O. No només els polítics, també els ciutadans, que els hi hem de donar suport”, afirmava.

De fet, la marxa va estar marcada pels càntics a favor del referèndum. Els tradicionals crits d’independència no van faltar, però van quedar sobrepassats pels crits de “votarem, votarem”. Hi havia qui fins i tot portava a les mans paperetes simbòliques del referèndum i les movia al ritme de la música que sonava pels altaveus.

La sensació és que, amb els anys i l’experiència de tantes convocatòries, la gent ja ha professionalitzat una manifestació que ahir tampoc va perdre el caràcter alegre i pacífic. Ho exemplifica la Júlia Agulló, de 73 anys, que des de les quatre esperava asseguda en una cadireta que comencés la marxa. “El problema és que Madrid no ens ha escoltat mai”, lamentava. Com ella, l’Àngels, l’Enric, la Blanca i la Marta, arribats des de Riudoms, no s’han perdut cap de les manifestacions massives dels últims anys. I tot i la seva joventut -tenen entre 21 i 22 anys- asseguraven entre riures que estan “cansats” de manifestar-se. “Que aquesta sigui l’última Diada de demanar, la pròxima ha de ser de celebrar”, deien.

Hi coincidien la Dolors Lucas i el Vicenç Basulto, de 70 i 71 anys. Des de Montblanc, van arribar a Barcelona “emocionats”, però amb la petició que la independència “arribi ja”. “Ens estem fent grans”, deien. La sensació de Diada crucial també la tenien la Natàlia, el Marc i l’Ivan: “Aquesta manifestació ha de ser la definitiva, l’última que fem amb aquest missatge”.

Indumentària creativa

Del milió de persones que ahir es van manifestar, molts no han fallat cap any a la convocatòria de l’ANC i Òmnium. L’entitat va esgotar les 300.000 samarretes fluorescents -una xifra rècord-, de manera que els que es van quedar sense van tirar d’imaginació per vestir-se amb el color oficial d’aquest any. Hi havia gent amb l’antiga segona equipació del Barça i d’altres que duien armilles reflectores o petos. Una família de Torrelles de Foix va tunejar una samarreta fluorescent amb la frase del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que ja s’ha convertit en un hit de l’estiu: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”. “Escau molt aquest any. No sé si ho va dir amb doble sentit, però la va encertar”, opinava un dels adults de la família.

Des del matí, milers de persones ja passejaven per Barcelona amb samarretes fluorescents, i a les 15 h era una odissea trobar lloc per dinar en restaurants propers al nucli de la manifestació, al passeig de Gràcia amb Aragó. L’espera al tram assignat era amenitzada per cançons -l’ Atrapem l’horitzó de Txarango ja ha quallat entre l’imaginari independentista- i castellers. Un dels moments més emotius va ser el minut de silenci en record de les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que va acabar amb l’inici dels Segadors i, finalment, amb crits de “Visca Catalunya lliure!”

Aquest any, però, l’acció col·lectiva a les 17.14 hores no va quedar tan lluïda com en altres manifestacions. La idea dels organitzadors era dibuixar un enorme signe positiu fluorescent visible des del cel a mesura que es despleguessin les quatre pancartes. Però hi va haver dos problemes: primer, que les lones es van encallar en arrencar i, segon, que el joc de colors va ser gairebé imperceptible. Pocs van ser els que van seguir les indicacions dels organitzadors de vestir una samarreta d’anys anteriors i canviar-la per la fluorescent quan els passés per sobre una de les pancartes.

Un cop la bandera passava per sobre dels seus caps, a més, molts ja donaven per acomplert el repte i començaven a enfilar el camí de tornada a casa amb la sensació de feina feta. Mentre encara se succeïen els parlaments a plaça Catalunya, els carrers començaven a buidar-se en una mena de diàspora de samarretes grogues. El següent objectiu: arribar a casa o aconseguir cobertura mòbil per veure imatges aèries.

Qui va viure aquesta litúrgia per primer cop va ser la Meritxell Martorell, que els anys anteriors havia treballat per la Diada. “Estic molt emocionada. Mira, tinc la pell de gallina”, deia ensenyant el braç, on duia escrita amb retolador la frase “Pels qui ja no hi són”. També per ells ha signat el decret de suport a l’1-O com a alcaldessa de Morera del Montsant (Priorat). “No tinc por de les represàlies”, assegurava.

Ahir també es va fer evident que el missatge independentista beu de tota mena de lluites socials. En aquesta ocasió, al costat de les pancartes en favor de l’1-O agafaven força els cartells, samarretes o banderes en defensa de determinats temes que podrien marcar el model de país en un eventual estat català. “Volem una República que reivindiqui els valors feministes. Les dones han de tenir els mateixos drets que els homes i ja és hora de dir-ho clar!”, reivindicaven el Jordi i la Jèssica, de 21 anys, vinguts des de Manresa. També la Dolors, de Nou Barris, anava un pas més enllà de la independència: “Avui també vinc per reivindicar un ensenyament públic de qualitat”. Les estelades amb els colors de l’arc iris, del col·lectiu LGTBI, no van faltar, i tampoc les banderes que cridaven a l’obertura de fronteres i l’acollida de refugiats.

Una mobilització inclusiva

La manifestació d’ahir va ser, doncs, un altaveu per als independentistes nascut dins i fora de Catalunya: Lansana Babji, de 47 anys, és un senegalès arribat a Barcelona fa dos anys i mig. “Avui em sento català. És una injustícia el que passa aquí. La Generalitat i el president, Carles Puigdemont, ho han fet tot, i ara la clau de la independència és del poble. Avui, com el dia 1 d’octubre, cal sortir al carrer”, opinava, al costat de la seva dona Lurdes (47), de Banyoles, i els seus dos fills Helena i Landiata, d’11 i 18 anys, vinguts també del Senegal. I de l’Àfrica a Amèrica: el Josep va casar-se dissabte amb l’Steve, del Canadà, i tota la família va anar a la manifestació. “Estan flipant. No entenen per què no ens deixen votar si ells ho han fet amb total normalitat. Ho troben increïble”, explicava el Josep.

Com altres anys, tampoc van faltar els turistes fent fotos i els que aprofitaven per comprar com a souvenir alguna de les estelades que venedors ambulants oferien per un preu d’entre 3 i 6 euros. Una de les que va fer l’agost va ser la Lorena. Amb una paradeta al mig del carrer, seduïa els manifestants amb dues ofertes: paquet de pipes a 1,5 euros i bossa de patates fregides a 2. L’any passat (i l’anterior) li va sortir bé, i per això aquest va voler repetir.

I el 2018? “Passi-ho bé i fins l’any que ve!”, entonava Josep Maria Mainat des de l’escenari a la plaça Catalunya. Molts hi tornaran, però confiant que no per demanar urnes ni la independència sinó per celebrar la República.