Quin fracàs el seu, majestat

Barcelona no ha estat mai una ciutat de cortesans, ni de súbdits a la Corona borbònica. La cort que es mou a Madrid entre ministeris, casernes i recepcions reials té pocs representants catalans, i tampoc no han aconseguit gaires èxits. En el fons sempre són empresaris dubtosos per la seva catalanitat. Sospitosos de no fer prou en l’adhesió a la Corona o ridiculitzats pel seu vassallatge.

Una gran part de Catalunya, que en algun moment va ser joancarlista, va deixar de respectar el successor de la Corona borbònica després del 3 d’octubre. Felip VI va entrar al Palau de la Música entre crits, cassolades i l’ Himne de Riego. L’himne del Trienni Liberal i les dues Repúbliques, escrit contra l’absolutisme de Ferran VII. La situació creada era paradoxal, amb la inauguració del congrés tecnològic més important del món entre paraules a favor de la col·laboració entre administracions, a favor de la flexibilitat i la capacitat d’adaptació empresarial, dels emprenedors i de la llibertat mental per fer front al futur. Paraules del segle XXI amb primitivisme polític del segle XIX. A fora, peticions de llibertat dels presos polítics i de retorn de les institucions, rebuig d’una monarquia castrense i càrregues policials d’uns Mossos en mans del ministeri de l’Interior. Felip VI podia haver estat el rei de l’Espanya confederal i ho serà del retrocés de la democràcia espanyola i la humiliació de la majoria política catalana. Quin fracàs vital i polític. Però no pateixi, que ningú dels que l’envolten l’hi dirà. Todo en orden, Su Majestad.