Com si fos un plat elaborat en un restaurant de carta sofisticada, ahir van servir a Madrid una 'Reducció de pacte sobre un fons de Catalunya'. Reducció, perquè allò va ser una escenificació.
Observem: Pedro Sánchez sap que cada dia que passa amb la pilota als peus és un dia més de vida davant els que se’l volen carregar, que, fonamentalment, són la vella guàrdia del PSOE, ara representada per una cara nova, Susana Díaz. Per això, estira tant com pot el somni improbable d’un pacte amb Ciutadans i Podem, somnien que ell seria president, perquè ja saben que a Sánchez només li queden dues adreces per anar a parar: o la Moncloa o casa seva. I Pablo Iglesias està en una greu crisi interna i també necessita suavitzar la seva imatge i demostrar que és home de pacte. Això de suavitzar la imatge el va portar a fer una afirmació d’antologia: que si ell, Iglesias, era un obstacle per al pacte, que renunciava a estar al govern. Renunciava a una vicepresidència que ningú mai no li ha ofert. Se la va autoadjudicar!
Ara mateix, un acord de PSOE amb Podem és impossible perquè bona part del PSOE que mana l’ombra no el vol –Iglesias va parlar de la calç viva i els socialistes van haver de sortir a fer pinya amb Felipe González– i perquè el món financer tampoc no el vol.
De fet, el pacte que va firmar Sánchez amb Rivera és una mena d’assegurança de vida de Sánchez: els poders fàctics no s’espanten que parli amb Iglesias perquè Ciutadans és la garantia pel que fa a la unitat d’Espanya i als negocis, amb Ciutadans les coses continuaran 'business as usual'. Mentre Ciutadans hi sigui, que Sánchez parli amb qui vulgui. Ciutadans vol un pacte amb PSOE i PP perquè això el deixaria al centre. Fins al punt que ahir un diputat del partit de Rivera va dir que abans eleccions que Podemos. Doncs ja està.
Vol dir això que hi haurà eleccions segur? No. Segur, no. Recordin Catalunya. A mesura que s’acosta el final del termini comença el tremolor de cames de ser el que es queda amb la llufa del ridícul de no haver sabut pactar i evitar eleccions. Encara queden 32 dies –tenen de coll fins al 2 de maig per pactar–, i un mes en política és una eternitat. La percepció al carrer no serà la d’ara. I per a la gent, i en els governs mundials, un líder que busca acords i pot pactar té premi. Encara que vegades només acabi sent un premi de consolació. Això no s’ha acabat.
Però dèiem 'Reducció de pacte sobre un fons de Catalunya'. PSOE i Podem van traslladar la discussió sobre un referèndum a Catalunya al PSC i a En Comú Podem, a Miquel Iceta i a Xavier Domènech, que, francament, sona molt a “el referèndum és un gripau, que se’l mengin a la taula dels petits”. Vejam: si Catalunya és el problema més gran que té Espanya, com pot ser que no el vulguin abordar directament els que volen presidir Espanya? Doncs, perquè és un gripau que no dóna vots, més aviat en pren –el que parla del sentit d’estat de Sánchez i Iglesias–, i perquè el referèndum per la independència és incompatible amb la posició del PSOE, la posició ideològica –igualtat de tots els espanyols– i la posició electoral: no poden deixar que el PP els desbordi més amb la bandera, que ja prou que els té desbordats. Recordin que Sánchez va condemnar –textualment– la convocatòria de la consulta del 9-N. O sigui, fa molta mandra.
Això va ser al matí. A la tarda, a Sevilla, a la universitat Pablo de Olavide de Sevilla, en un debat organitzat per Diplocat es van trobar Rodríguez Ibarra i Tardà. Ibarra va fer un pregunta que mereix ser contestada. Diu, parlant del referèndum: “Hi ha preguntes que no es poden fer. I si es demana un referèndum perquè els homosexuals no puguin entrar als restaurants?”.
Senyor Rodríguez Ibarra: el món avança a base de conquestes socials: l’abolició de l’esclavitud, el vot de les dones, l’extensió dels drets civils, referèndums com al Quebec o Escòcia. Els referèndums són –o haurien de ser– per avançar, no per retrocedir. Quan vostè diu això, ja sé que ho diu des de la seva mentalitat en què Déu va crear i el món i a continuació va crear Espanya. Ja sé que és una nacionalista. I ja sé que no està sol, que Rosa Díez deia coses semblants. Però preguntar als pobles quin futur volen forma part de la llista que li acabo de donar, no de l’insultant exemple que vostè va posar per provocar. Del referèndum que en parlin els petits, diuen Sánchez i Iglesias. Del referèndum no se’n parla, diu Ibarra. Què en diuen els catalans?
