26/11/2017

Sobre l’origen del procés sobiranista a Catalunya

3 min
Sobre l’origen del procés sobiranista 
 A Catalunya

SubdirectorAvui fa vuit anys, 12 capçaleres catalanes van publicar un editorial conjunt, “La dignitat de Catalunya”, en què s’alertava dels efectes desastrosos que tindria per al sistema constitucional nascut el 1978 una sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut aprovat en referèndum tres anys abans. L’editorial denunciava que “hi ha qui torna a somiar en cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola”. I acabava advertint l’opinió pública i la classe política espanyola: “No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat”. Entre els diaris que van subscriure aquell text, que va causar un gran escàndol a Madrid, hi havia, cal subratllar-ho, La Vanguardia i El Periódico.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Dos anys abans, el novembre del 2007, el llavors president de la Generalitat, José Montilla, havia avisat en una conferència a Madrid que a Catalunya estava creixent la distància emocional respecte a Espanya. “Crec que la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques a mitjà i llarg termini d’una greu desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes”, va dir en un discurs que ha passat a la petita història del preprocés sobiranista.

La conclusió és que en el període 2006-2010 tothom era conscient a Catalunya que una sentència que desfigurés l’Estatut tindria conseqüències catastròfiques per a la relació amb Espanya. I es van fer esforços ingents per alertar Madrid d’aquest perill. Des dels socialistes fins a les organitzacions empresarials, que el 2007 havien reclamat la gestió de l’aeroport del Prat, sabien que si l’operació de l’Estatut fracassava alguna cosa greu passaria. Era en boca de tothom. La inquietud era màxima per les maniobres per influir en el Tribunal Constitucional, que no s’amagaven, i per les filtracions als mitjans, que cada vegada afegien més ombres a un Estatut nou de trinca que en aquell moment era del tot vigent.

Doble pacte

Però l’estat espanyol no en va fer cas, va aplicar sense miraments els seus mecanismes legals i va humiliar Catalunya esmenant un text que era fruit d’un doble pacte polític (Parlament i Corts Generals) i que havia sigut referendat pels ciutadans.

¿Podria no haver-hi hagut, en aquestes circumstàncies, alguna cosa semblant al procés sobiranista que després hem conegut? Era molt difícil. El cos social català té unes característiques (forta identitat nacional, profund sentiment d’autogovern, etc.) que l’abocaven a algun tipus de reacció per recuperar la dignitat perduda. Tenia raó Montilla i tenia raó l’editorial conjunt.

Però és que després de la sentència encara va ser pitjor. Directament es va aturar el procés de transferències deixant morir la comissió bilateral (fa pocs dies Mariano Rajoy es vantava en una entrevista a la ràdio que ell no havia transferit cap competència a Catalunya), es va incomplir la disposició addicional tercera sobre inversió en infraestructures en els pressupostos i des del 2014 el sistema de finançament, que ha resultat l’enèsim engany, està caducat. I a sobre el PP ha iniciat un procés de recentralització que ha convertit l’Estatut en paper mullat...

L’independentisme creix sobre la mort del pacte estatutari. Aquest n’és l’origen, tal com sabia tothom, i ningú va fer res.

Ara imaginem que la sentència de l’Estatut hagués declarat la plena constitucionalitat del text; que el sistema de finançament respectés el criteri d’ordinalitat; que la inversió en infraestructures se situés de mitjana al voltant del pes del PIB de Catalunya; que s’hagués posat en marxa el Consorci Tributari de Catalunya; que s’hagués implementat el Consell de Justícia de Catalunya previst a l’Estatut; que el català pogués ser sense problema “llengua preferent” a l’administració i a l’escola. I la peça més important: un govern de l’estat lleial compromès amb l’aplicació d’un autonomisme avançat.

Els errors del sobiranisme

Sense tot això, ¿com es volia que una part de la societat catalana no es revoltés? Es podrà acusar el procés sobiranista i els seus líders de moltes coses, de falta de realisme, d’ingenuïtat, d’haver amagat les febleses pròpies, d’haver sigut víctimes d’una espècie de miratge amb les gegantines manifestacions que els van fer pensar que tenien un suport més alt que el real, però en cap cas es podrà dir que és un fenomen inventat o promogut per interessos espuris.

Ha sigut la resposta d’una societat concreta, la catalana, a una ofensiva concreta, la de l’espanyolisme uniformitzador, que ara intenta culpabilitzar la víctima i es presenta com a solució davant els mateixos empresaris que fa 10 anys demanaven el Prat i avui aplaudeixen els que els hi van negar.

stats