PERFIL

Susana Díaz, la sultana que ha acabat amb la llegenda del PSOE andalús

Si algú tingués la gosadia de preguntar a Susana Díaz (Sevilla, 1974) fins quan es dedicarà a la política, ella respondria amb total sinceritat alguna cosa així: “Fins a l’infinit i més enllà”. Aquesta frase fictícia amaga l’essència d’una figura obsessionada amb el poder i més enamorada del mitjà que no pas del fi. Perquè per a la presidenta de la Junta d’Andalusia (2013-avui), manar es concep, no com una via cap al benestar col·lectiu, sinó com un esport en què han de rodar caps i han d’abundar les conspiracions. 

La màxima dirigent del PSOE andalús va iniciar la seva singladura a l’Ajuntament de Sevilla (1999), la plataforma ideal per construir un relat de superació. Allà la van començar a conèixer els seus enemics i molts periodistes, sorpresos pel seu afany de protagonisme. Des de la capital d’Andalusia, la filla d’un lampista nascuda a Triana va dibuixar la seva escala de color: de regidora a congressista (2004), de congressista a diputada autonòmica (2008), de diputada autonòmica a senadora (2011), de senadora a consellera (2012), i d’aquí fins a la cúspide de la Junta, un aparell que es confon amb el partit i que mai fins ara ha conegut l’alternança.

Díaz no és una estadista ni comprèn el concepte del bé comú. Tampoc és una oradora d’alta volada, ni una jutge salomònica, ni tan sols una bona companya. La seva és una motivació cega: arribar al cim per impuls biològic, per la gesta en si: els seus anys de govern demostren en paral·lel que el programa no existeix, en realitat. El que existeix és una formidable maquinària (el socialisme) que sempre convé greixar. En això, cal admetre-ho, la presidenta ha fallat estrepitosament.

Sense alternativa

Com tants altres taurons, Díaz et necessita fins que et deixa de necessitar. Pedro Sánchez en va ser amic primer, enemic després i company en última instància; de la mateixa manera que Andalusia va ser una prioritat, ho va deixar de ser i va tornar al pla afectiu després del clatellot que va rebre a la Meseta. Sí, ara podríem citar la cèlebre frase de Groucho, però és millor llançar un advertiment: Susana Díaz és tot l’anterior i molt més. Una dona hàbil, de negociació fluida quan toca, implacable en la seva determinació i efectiva en l’anul·lació del rival. Qualsevol que s’acosti a ella es pot cremar. Convé tenir-ho en compte de cara a l’aritmètica parlamentària després del 2 de desembre. 

La pregunta del milió: per què la gent hi confia? Hi ha una xarxa de favors i col·locacions, però no es pot tractar de l’única raó. De fet, no ho és: la gent hi confia perquè, allà on un mira, l’alternativa fa olor de política amateur. A part de la perpetuació, l’altre gran mèrit del PSOE a Andalusia ha consistit a convertir la mediocritat en un senyal d’identitat. I, a més, sempre queda el recurs del greuge comparatiu: Madrid ens maltracta, sobretot quan governa el Partit Popular. 

Susana Díaz estava cridada a ser immortal a la seva terra. La històrica ensopegada d'ahir a la nit li atorga una dubtosa cirereta: ets a un pas de ser la primera socialista que perd Andalusia. 

Més continguts de