BarcelonaEl covid-19 imposa mesures i prevencions però també sembla estendre un tel de tedi per badallar de valent. O potser aquest tel ja hi era i ara només resulta indissimulable. L’assistència a l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova va ser molt reduïda -la pandèmia hi obligava-, i ni tan sols hi va haver banda sonora: ni banda ni altaveus. A primera hora del matí havien enretirat els altaveus per fer més ràpida la desfilada, que va ser muda, sense solemnitat ni gràcia. El pas del president de la Generalitat, Quim Torra -flanquejat per la portaveu Meritxell Budó i el vicepresident Pere Aragonès (almenys tots tres a l’una van posar a lloc les tires de la corona de flors)-, o el de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, no van tenir el so d’ Els segadors. Només les guàrdies d’honor aportaven una mica de color a un matí d’ambient tirant a gris, desmanyotat i sense esma.
Els únics Segadors que es van sentir van ser espontanis: el primer, gràcies al quartet la Canya d’Or de Reus -dues gralles normals i una de baixa, més un timbal-, que va acompanyar l’ofrena conjunta d’Òmnium, l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià tocant els himnes respectius. També duien gralles per entonar Els segadors els Falcons de Barcelona, que es van enfilar al monument per dipositar-hi la corona més amunt que ningú (un xic per sobre de la de la UGT, col·locada abans per un sofert sindicalista tot sol). I després hi va haver les notes d’estridència de grupuscles espanyolistes i d’ultradreta independentista: els primers van aparèixer amb barretina per deixar-hi, a més de l’ofrena, una bandera espanyola (i això va anar seguit d’una picabaralla entre un reporter espanyolista habitual d’aquestes performances i un seguidor independentista); els segons, amb un carro amb Els segadors sonant, van escridassar uns joves independentistes d’esquerres. Tots plegats van servir de munició als mitjans disposats a donar minuts a la cridòria i el xivarri, malgrat que el que s’imposava era un tedi oceanogràfic, de pel·lícula muda.
Retrobaments i distància
Ja feia estona que hi havien passat els partits polítics, entre els quals s’estrenava el PNC de Marta Pascal. La seqüència de partits va propiciar algunes converses curioses, a les quals la mascareta de rigor afegia més efecte d’insonoritat: per exemple, Laura Borràs va estar una estona conversant amb l’exconsellera Àngels Chacón, a qui es va adreçar amb carantoines afectuoses, i amb els diputats del PDECat a Madrid.
Algun passavolant va llançar un crit de botiflers cap als representants del PDECat, però tot molt lluny de les xiulades d’antany -que ja s’havien apaivagat amb les tanques que encerclen la zona des de fa temps, rere les quals s’ordenaven les cues d’entitats que acudien a fer l’ofrena, ahir inexistents-. Fins i tot el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, es va estalviar una altra hipotètica xiulada.
