REACCIÓ AL TRIBUNAL SUPREM

Tots els fronts de la resposta a la sentència

La resposta tindrà quatre potes: la institucional, la de protesta, la internacional i la jurídica

El veredicte de l’1-O s’acosta i el sobiranisme treballa a contrarellotge per trobar una reacció unitària. “No hi ha acord”, admeten fonts consultades per l’ARA, però sí un marc de partida. La resposta tindrà quatre potes: la institucional, la de protesta, la internacional i la jurídica.

Institucional

Hi ha consens en el fet que el Parlament hi haurà de tenir un paper destacat, perquè és on resideix “la sobirania del país”. La idea passa per convocar un ple extraordinari en què el president, Quim Torra, faci una proposta que passi per l’exercici del “dret a l’autodeterminació” i els grups abordin la situació de Catalunya després del veredicte del Suprem. En aquest cas es podria fixar -si finalment hi ha acord- un nou horitzó estratègic que finalitzi en un “moment referendari”, tal com va explicitar en una entrevista a Catalunya Ràdio la secretària general d’ERC, Marta Rovira. En l’últim ple de política general, per exemple, es va optar per la desobediència institucional i per exigir l’amnistia dels presos, malgrat que va ser una proposta promoguda per la CUP i a la qual JxCat i ERC es van sumar amb dubtes. Tal com va publicar l’ARA, s’ha treballat en escenaris com un nou referèndum o unes eleccions l’octubre del 2020. El vessant institucional tindria dos fronts més: la Generalitat i els ajuntaments. En aquest àmbit es promourien declaracions institucionals de suport i que reclamessin vies de solució com l’amnistia en cas que hi hagi condemna de presó. El punt de partida és apostar per un text que vagi més enllà de l’independentisme i inclogui posicions com la dels comuns, contraris a un estat català però partidaris de la llibertat dels presos polítics i del referèndum.

Internacional

En aquesta pota hi tindran un protagonisme destacat tant el Govern com les entitats, a través de la xarxa exterior de l’ANC. El primer hi tindrà un paper a l’hora d’oferir un “relat” a l’exterior sobre el que hagi passat al Suprem. En una entrevista recent a l’ARA, el conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, va explicar que una de les prioritats seria “aconseguir que la comunitat internacional pressioni el govern espanyol perquè posi seny”. Pel que fa a l’entitat que presideix Elisenda Paluzie, mobilitzarà les seves assemblees a l’estranger, quaranta en total, una vintena de les quals amb activitat regular. La primera reacció quan se sàpiga la sentència passarà per concentrar-se en llocs emblemàtics de les capitals on té arrelament. Comptarà amb el suport dels exiliats en aquells països on resideixen (Bèlgica, Suïssa i Escòcia) i organitzarà mobilitzacions posant “un accent pedagògic”: explicarà el conflicte, “l’embat repressiu” que suposarà la decisió del Suprem i la “criminalització” de l’independentisme que l’Estat promou a través de “la persecució d’una minoria nacional”. Una de les cartes que jugarà amb més intensitat serà reivindicar la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de les Nacions Unides, que ha demanat la llibertat immediata de Junqueras, Sànchez, Cuixart, Forn, Romeva, Rull i Bassa. El repte serà unificar el missatge a l’exterior.

Jurídica

L’altre front de la resposta a la sentència del Tribunal Suprem, en cas que sigui condemnatòria, serà la dels recursos contra el veredicte. Fonts jurídiques expliquen que es podrà presentar un incident de nul·litat de la causa davant la mateixa sala que presideix Manuel Marchena. La llei orgànica del poder judicial habilita les parts a demanar per escrit que es declarin nul·les les actuacions basades en qualsevol vulneració d’un dret fonamental, sempre que no es pugui posar un recurs ordinari o extraordinari contra la resolució -és el que passarà en el cas del Suprem, perquè la sentència serà ferma-. Un cop la sala resolgui això, si no tira endavant, les defenses acudiran al Tribunal Constitucional a través d’un recurs d’empara -amb l’objectiu també que s’aturi l’execució de la sentència fins que no hi hagi un pronunciament d’aquest tribunal-. El TC és la cúspide del sistema de protecció de drets fonamentals espanyol i, fins que no s’exhaureixi, els afectats no poden anar a instàncies jurídiques internacionals. La idea que ja han verbalitzat els advocats dels presos polítics és que recorreran al Tribunal Europeu de Drets Humans, si la sentència no és absolutòria. Ara bé, fins a arribar a Estrasburg el ritme el marcarà primer el Suprem i després el Tribunal Constitucional, de manera que poden passar anys fins al pronunciament europeu.

Mobilització

Probablement és un dels esculls més notoris entre tots els actors implicats en la recerca d’una resposta unitària. Que hi ha d’haver una manifestació que intenti ser multitudinària és obvi i genera consens. El problema és si, a més, s’ha de buscar una “aturada de país” i quin abast hauria de tenir: si han de ser unes hores, un nou 3 d’octubre -el del 2017- o fins i tot anar més enllà. Amb tot, sembla que guanya consens la possibilitat de dur-la a terme. Durant l’estiu es va visualitzar aquesta discrepància amb tots els seus matisos: l’ANC i la CUP s’hi van abonar, mentre que la consellera d’Empresa, Àngels Chacón, va advertir que una aturada permanent “perjudicaria” l’economia. Per altra banda, el moviment Tsunami Democràtic preveu una “escalada d’accions” emmarcades en la no-violència que aniran des de la no cooperació amb el poder econòmic -posant el focus en l’Íbex-35- fins a la desobediència civil. Aquesta última setmana han ocupat temporalment dues oficines de CaixaBank i una d’Iberdrola. A part del Tsunami, hi haurà altres grups d’activistes de nova creació que es mouran amb l’objectiu d’aturar el país: Pícnic per la República i Ens Plantem promouran accions com àpats a l’aire lliure i acampades. Calculen que amb un 3% o 5% de la població mobilitzada n’hi hauria prou per tenir èxit.

Més continguts de