Urkullu descarta el rei i s’ofereix a Juncker com a mediador

Vitòria / ValènciaIñigo Urkullu ha decidit posar-se al mig entre Madrid i Barcelona. Malgrat que el seu paper de mediador fins a l’1-O per reconduir la fractura oberta entre els governs espanyol i català no va aconseguir els resultats desitjats, el lehendakari no tira la tovallola. Si les últimes setmanes i mesos ho va intentar amb Mariano Rajoy, Carles Puigdemont i el rei Felip VI, ara el lehendakari i el PNB s’ofereixen a la Unió Europea.

Segons va revelar ahir l’europarlamentària del PNB, Izaskun Bilbao, Urkullu ja s’ha posat a disposició del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, per propiciar “una mediació europea” i una sortida dialogada. En una carta enviada dimarts, el lehendakari demana a Juncker que incorpori a l’agenda europea el problema que es viu a Catalunya perquè l’estabilitat de la Unió Europea hi està en joc. En aquesta línia, li recorda que la UE “no es va construir intercanviant retrets i esgrimint els límits de la llei, sinó escoltant, entenent l’altre i construint entre les dues parts”.

El juliol passat, en una trobada organitzada a Bilbao pel Cercle d’Empresaris, Urkullu va aprofitar l’ocasió per parlar amb Felip VI de la qüestió catalana. El lehendakari havia defensat les últimes setmanes que el monarca espanyol podria ser un bon moderador per desbloquejar la situació, però dimarts va canviar d’opinió. Quan Urkullu va veure per televisió la declaració institucional del rei se li van trencar els esquemes.

El partit d’Urkullu, el PNB, també vol fer aquest paper de pont entre Madrid i Barcelona. El seu president, Andoni Ortuzar, fa unes setmanes va dir que utilitzaria la “fluida comunicació” que ha mantingut els últims mesos amb Mariano Rajoy per “mitjançar en la mesura que pugui per aconseguir una solució justa i democràtica” per a Catalunya. Aquesta voluntat de mediació, no obstant això, no altera la posició del lehendakari i del seu partit sobre l’aposta pel referèndum pactat i el pacte amb el PP.

Puig i Armengol

La reacció de la resta de presidents autonòmics respecte als fets de l’1-O ha evidenciat la distància que separa les comunitats que tenen origen en una nacionalitat històrica i les que van encarar la configuració territorial de l’Estat com un exercici administratiu de traspàs de competències. A aquesta divisió cal afegir-hi també la coordenada del color polític dels governs. Dos exemples són el País Valencià i les Illes Balears, on, tot i que hi ha una especial sensibilitat per les reivindicacions catalanes, la seva militància socialista els determina.

Dos dels presidents que han expressat posicionaments més favorables a la tesi de la Generalitat han sigut els del govern canari i el navarrès, cap dels dos en mans de dirigents del PSOE i el PP. La cap de l’executiu foral, Uxue Barkos (Geroa Bai), va recordar que la disposició transitòria quarta de la Constitució, que regula el mecanisme per a una eventual integració al País Basc de Navarra, obri “un camí” a estudiar per a Catalunya. Per la seva banda, el president del govern de les Canàries, Fernando Clavijo (Coalició Canària), va assegurar que cal començar “des de zero” i va optar per engegar un debat sobre la identitat plural i col·lectiva de l’Estat.

Pel que fa als presidents autonòmics socialistes i populars, un dels més conciliadors va ser el valencià Ximo Puig, que, com la cap del Govern Balear, Francina Armengol, té por de perdre l’aliat català en l’anhelada reforma del sistema de finançament. Puig va proposar construir una taula de diàleg “sense línies vermelles” i abordar la reforma constitucional. Més taxativa va ser Armengol, que va afirmar que Rajoy “està inhabilitat” per resoldre el conflicte de Catalunya. L’exigència de la dirigent illenca al govern Puigdemont és que renunciï la DUI. No pensen el mateix altres barons socialistes, més alineats amb les tesis del govern del PP, com Javier Lambán, de l’Aragó, Susana Díaz, d’Andalusia, Emiliano García-Page, de Castella-la Manxa, i Javier Fernández, d’Astúries.