OBSERVATORI

Victòries agòniques

El debat a quatre prefigura el que serà el desenllaç del 26-J: una victòria agònica de Mariano Rajoy. No tant perquè -com diu Pedro Arriola, assessor de la màxima confiança del president en funcions- el candidat del PP hagi sortit viu del circ romà, sinó perquè si alguna cosa s’ha pogut confirmar a l’arena és que no hi haurà una coalició d’esquerres capaç d’assumir l’alternança.

Problema: una victòria agònica del PP i una derrota no menys agònica del PSOE suposen l’agonia d’Espanya, un bloqueig polític que amaga una llarga crisi institucional latent. La peça anomenada Catalunya, tot i que se’n parlés poc o gens en el debat, cal encaixar-la en aquest puzle.

Els candidats asseguren que no hi haurà unes terceres eleccions. I no ens hem de guiar per les seves paraules, sinó pels seus interessos. Una nova convocatòria electoral arran d’un segon fracàs en la formació de govern tindria conseqüències difícils de calcular, sobretot per la devastació que suposaria.

Aleshores, si les enquestes, que van fallar bastant el 20 de desembre -convé recordar-ho per dubtar de la seva infal·libilitat-, l’encerten aquesta vegada i el PP torna a guanyar (tot i que amb menys escons) i el PSOE és tercera força per darrere d’Units Podem -cosa que és fàcil de pronosticar però difícil d’assegurar-, Rajoy podria aspirar a formar un govern en minoria. Per aconseguir-ho, el PP hauria de comptar amb l’abstenció del PSOE, segurament impulsada per una nova direcció.

Un govern que actués com a gabinet de crisi, amb Rajoy o sense Rajoy, es faria càrrec d’Espanya i hauria de consultar cada mesura que volgués adoptar, entre les quals la preparació dels pressupostos generals del 2017. Si a Catalunya es viu un estat de crisi per l’esmena a la totalitat de la CUP, imagineu el que serien les negociacions d’un govern a la Moncloa amb el suport de 120 escons dels 350 que hi ha al Congrés.

Si ens guiem per la idea que no hi ha situacions sense sortida, un govern minoritari només tindria com a objectiu obrir un parèntesi per negociar el pressupost del 2017 i, amb sort, el del 2018, per tornar a celebrar immediatament noves eleccions. És veritat que no hi ha situacions polítiques sense sortida, però no ho és menys que una sortida com l’exposada suposaria assumir que la indefinició viscuda després del 20-D només ha sigut el pròleg d’una llarga etapa d’inestabilitat política.

L’exposició simplista de Rajoy sobre les dades econòmiques oculta -sense que ell ho sàpiga, probablement- que la gran recessió ha danyat l’estructura econòmica espanyola. Aquest deteriorament tornarà a aflorar si les economies europea i nord-americana es veuen abocades a ajustos inevitables, com el canvi dels tipus d’interès o el preu del petroli, que consolida els 50 dòlars per barril.

I el sector financer -els bancs, ja no les demonitzades caixes d’estalvis-és, com és inevitable en una economia financeritzada, al centre de l’escena. Els inspectors del Banc d’Espanya van advertir sobre el que passaria el 2006 mentre es feia com si se sentís ploure; ara fa més d’un any que alerten sotto voce, i, davant la indiferència de la cúpula, ja ho han fet les últimes setmanes públicament. Si a això s’hi afegeix que Brussel·les ens espera amb les seves exigències, el gabinet de crisi, en cas que sigui aquesta la sortida després del 26-J, tindrà una feina descomunal al davant.

Més continguts de