L’abús de l’acció judicial enfanga el debat polític
L’ofensiva de la dreta contra Podem per la imputació confirma els tribunals com la principal eina d’oposició
Madrid“Tic, tac, tic, tac...”, diu el vídeo que el PP ha fet circular aquesta setmana a les xarxes socials, simulant el temps que passa mentre Pablo Iglesias no dimiteix per la imputació del seu partit per presumptes irregularitats en les finances. És un bon exemple del clima que enterboleix la política a Espanya, contaminada per l’asfixiant interferència de la justícia, ja sigui a instàncies de la Fiscalia o dels partits, que cada cop més veuen en els tribunals la millor palanca per fer oposició i desgastar els seus adversaris.
Però l’actitud del PP, que veu en la via judicial l’oportunitat de descavalcar el govern de coalició i venjar-se de la moció de censura contra Mariano Rajoy -motivada també per una decisió judicial, en aquell cas la condemna de l’Audiència Nacional pel cas Gürtel I (1999-2005)-, no és cap excepció. La judicialització de la política espanyola és un fenomen enquistat, ja sigui perquè els casos de corrupció han estat a l’ordre del dia, pel factor ETA o perquè s’ha deixat en mans dels tribunals el que hauria de correspondre a Parlaments i governs.
La judicialització del debat polític s’ha fet més evident encara durant la gestió del covid-19, però ja als anys 90 la interferència del poder judicial havia condicionat el debat polític amb el PSOE de Felipe González, acorralat pels GAL i el cas Filesa. Més tard, la política basca es va veure alterada per la il·legalització de candidatures abertzales -en aquest cas va ser el Congrés qui va crear el marc amb la llei de partits perquè el Tribunal Suprem pogués actuar-, i els últims anys ha estat la catalana la que s’ha vist immersa en aquesta espiral. La iniciativa del PP contra l’Estatut va ser el punt de partida perquè el Tribunal Constitucional (TC) és convertís en un actor inseparable de la política a Catalunya, amb un paper d’ariet contra les primeres resolucions del Parlament relacionades amb el Procés. Després del TC prendrien el relleu els tribunals penals, on -a més del judici de l’1-O al Tribunal Suprem- encara s’estan dirimint diverses causes judicials relacionades amb l’independentisme.
Plens poders per als tribunals
En conversa amb l’ARA, el professor agregat de ciència política de la Universitat de Barcelona Joan-Josep Vallbé situa l’origen del problema després de la II Guerra Mundial, quan s’inicia un procés pel qual el poder judicial comença a adoptar un rol que supera el que estrictament li escau, com a conseqüència que els governs i els Parlaments deixen a les seves mans determinades matèries legislatives. Això ha passat en els sistemes democràtics construïts de tal manera que els tribunals podien eliminar decisions preses a les cambres, majoritaris a Europa, amb excepcions com el Regne Unit. Per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha fixat doctrina sobre determinades qüestions, però també ha passat amb les altes instàncies estatals. “Aquest procés no s’ha vist com a conflictiu ni perjudicial quan les matèries sobre les quals legislava gaudien de consens social”, apunta Vallbé. Aquest component, juntament amb la neutralitat que se li pressuposa al poder judicial, ha comportat un grau notable d’acceptació d’aquesta praxi.
El problema arriba, continua el professor -i sobre això subratlla que és més específic d’Espanya-, quan els temes són centrals del conflicte polític. Per exemple el cas català, en què uns jutges han hagut de teoritzar sobre el concepte de democràcia; o els desnonaments, sobre els quals la justícia té un paper preponderant. “La societat es veu doblement atacada: perquè el legislatiu no actua i, en canvi, ho fa qui no té la legitimitat per fer-ho: els tribunals”, afegeix Vallbé. El còctel és encara més explosiu quan qui entra en joc són les instàncies màximes, el Suprem i el TC, que estan polititzades a causa dels seus models de designació.
Una amenaça constant
L’aparició de la justícia a les pàgines de política dels diaris és cada cop més habitual. Avui tant el nombre com l’impacte dels debats legislatius és pràcticament anecdòtic si es compara amb l’acció als tribunals. N’és una prova l’últim ple del Parlament sobre la monarquia, que va estar marcat per l’amenaça del TC, també per als funcionaris. Fa anys que a la cambra catalana és protagonista la manera d’esquivar impugnacions i sentències, fins al punt que per a uns serveix per assenyalar que el Govern actua al límit de la llei i per a d’altres ajuda a posar en evidència una anomalia de l’Estat feta norma. Com a moment àlgid, hi ha el paper del Suprem i el Constitucional per impedir que tres candidats poguessin ser presidents de la Generalitat: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull.
A Madrid, durant la crisi del coronavirus alguns partits no han abandonat l’estratègia de la judicialització i el govern de Pedro Sánchez ha hagut de compaginar la gestió de la pandèmia amb l’ombra de la causa judicial pel 8-M -finalment arxivada- i les denúncies contra Salvador Illa i Fernando Simón. “Pagui les nòmines i marxi a preparar la seva defensa”, acostumava a aconsellar al president espanyol el líder de Vox, Santiago Abascal, en acabar les intervencions sobre les pròrrogues de l’estat d’alarma al Congrés.
Precisament la implantació de Vox està estretament lligada al pes creixent que la justícia té en el dia a dia polític. La seva personació com a acusació popular en el procediment judicial contra el Procés al Suprem li va donar una exposició mediàtica que va acabar sent un trampolí per entrar al Congrés. Ara explota els dos vessants i tornant de vacances l’extrema dreta combinarà una moció de censura contra Sánchez amb la seva participació en la causa oberta contra Podem, on també exerceix d’acusació popular. Tanmateix, aquest terreny no és exclusiu de Vox: també s’hi han abonat tant el PSOE com Esquerra Unida, que estan personats en diferents branques de la Gürtel.
En aquest context, pren sentit reobrir el debat sobre la potestat que tenen les organitzacions polítiques -o associacions afins- per atorgar-se aquesta condició, originalment pensada per a la defensa d’un interès general que, teòricament, ja està reservat per a la Fiscalia. “Quan arribem a una professionalització de l’acció popular, això introdueix un element de desconfiança que pertorba el desenvolupament dels processos penals”, assegurava Manuel Marchena en l’exposició de la seva candidatura a revalidar el càrrec de president de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Com s’ha vist, però, no només “pertorba” el procés penal sinó que és un ingredient més de la distorsió del debat polític.
En aquest joc pervers ara és el líder de Podem, Pablo Iglesias, qui veu el seu futur en mans d’una justícia que cada cop agafa més protagonisme polític i enfanga el terreny de governs i Parlaments.
