Els actors de la convulsió al ‘deep state’ espanyol

La causa judicial del 8-M ha remogut els poders de l’Estat, ha posat en escena vells coneguts, ha fet aflorar contradiccions i ha polaritzat encara més el debat polític. Tot plegat amb un protagonista indiscutible: el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, s’ha posat la Guàrdia Civil en contra amb el cessament de Diego Pérez de los Cobos, un coronel que, com Grande-Marlaska, ha trampejat les últimes dècades en posicions d’alta responsabilitat, ja fos durant els governs del PSOE o del PP

Fernando Grande-Marlaska

El jutge conservador que volia ser fiscal general de l’Estat

Ala dreta espanyola li explota el cap quan sent Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962) afirmant al Congrés que està “encantat” de formar part del govern de Pedro Sánchez. El ministre de l’Interior, de llarga trajectòria com a jutge a l’Audiència Nacional instruint causes contra ETA -va enviar a la presó, entre altres, Arnaldo Otegi-, pronunciava aquestes paraules dimecres passat, pocs dies després que el PSOE firmés un acord amb EH Bildu, a qui el PP qualifica de partit “proetarra”. I, tot plegat, enmig d’una setmana convulsa pel pols obert entre Interior i la Guàrdia Civil, amb la qual va tirar endavant moltes de les seves investigacions com a magistrat.

Durant el primer govern de Mariano Rajoy, el desembre del 2013, Grande-Marlaska, que no és membre de cap associació judicial, va entrar al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) escollit pel Senat a proposta del PP. Un any i mig abans havia desbancat de la presidència de la sala penal de l’Audiència Nacional Javier Gómez Bermúdez, que gràcies a la majoria conservadora ocupava el càrrec des del 2006. Fonts judicials consultades per l’ARA no dubten dels seus plantejaments conservadors en matèria jurídica, per bé que no era pròxim políticament al PP. De fet, la seva vida social està més aviat envoltada d’una aurèola progressista, que va revelar en una entrevista personal amb la periodista i escriptora Rosa Montero a El País Semanal el juny del 2006, quan va anunciar públicament que era homosexual.

Entre dues aigües i amb una trajectòria ja consolidada a l’esfera judicial, es va postular per succeir Consuelo Madrigal a la Fiscalia General de l’Estat, però José Manuel Maza va ser l’escollit de Rajoy. ¿Hauria presentat Marlaska la querella per rebel·lió contra els líders del Procés? Després de la mort de Maza, també va intentar sense èxit ocupar el càrrec.

Grande-Marlaska havia acumulat protagonisme com a jutge per les seves decisions implacables contra ETA. Una de les que li ha recordat aquesta setmana la bancada del PP és la de la xivatada del bar Faisán (2006). L’ara ministre va tirar endavant la instrucció per investigar qui havia revelat que la Guàrdia Civil preparava una operació per desarticular una estructura d’extorsió d’ETA en aquell establiment d’Irun.

“Aquesta resolució judicial és seva, senyor ministre Marlaska, perquè quan vostè era jutge el que feia era ordenar a la nostra Guàrdia Civil i a la nostra Policia Nacional que procedissin a mantenir absolut sigil i no informessin els seus superiors de les investigacions judicials”, li va etzibar la portaveu adjunta de Vox, Macarena Olona, en la sessió de control de dimecres. S’hi va sumar el portaveu de Cs, Edmundo Bal. “¿Va ser vostè qui va ordenar trucar al coronel Diego Pérez de los Cobos? Va ser vostè qui va ordenar-ne el cessament?”, li va preguntar, tot afirmant que aquesta mena de preguntes són les que es faria el Marlaska que va instruir el cas Faisán.

La destitució dilluns del coronel que va coordinar el dispositiu policial de l’1-O ha posat en qüestió els ferms principis de la separació de poders que Marlaska assegura tenir, davant la sospita que ha rellevat De los Cobos perquè no el va orientar sobre l’informe que la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid va enviar a la jutge del 8-M, que investiga el delegat del govern espanyol a Madrid, José Manuel Franco. Amb la dimissió dimarts del director adjunt operatiu, Laurentino Ceña, Marlaska va haver de sortir al pas i va assegurar que tot plegat responia a una reestructuració del seu cercle de confiança. El ministre va comparèixer per anunciar el substitut de Ceña com a número dos de l’institut armat, Pablo Salas, però no ha explicat encara qui rellevarà De los Cobos. Una incògnita que resta versemblança al relat del ministre, que ara ja haurà de mantenir fins al final, després d’haver negat qualsevol mena d’“ingerència” política.

Sigui com sigui, no seria la primera vegada que Marlaska s’interessa per les tasques de la Guàrdia Civil com a policia judicial sent ministre. El 26 de setembre de l’any passat El Mundo titulava a tota portada que havia esbroncat l’institut armat perquè no l’havia informat de la detenció, tres dies abans, de nou membres dels CDR acusats de terrorisme. L’aleshores portaveu de l’executiu, Isabel Celaá, va acabar admetent que Marlaska havia demanat “més concreció”. “És una persona bastant desconfiada”, admet una font que hi ha tractat, que afegeix que la determinació amb què pren les decisions -ara al ministeri-és característica de la professió.

Historial polèmic

Amb la mateixa determinació que busca fer net a Interior dictava sentències i resolucions des de l’Audiència Nacional. Com a titular del jutjat d’instrucció número 3 va processar dos joves per la crema de fotos del rei a Girona el 2007, un cas que va acabar amb condemna a Espanya perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans va emmarcar l’acció en la llibertat d’expressió; i també s’ha vist implicat en sis dels nou casos en què Estrasburg ha alertat l’Estat d’haver emparat tortures. A més, va arxivar les investigacions sobre el Yak-42 que es va estavellar el 2003.

Amb aquest full de serveis, Podem va criticar el nomenament de Marlaska com a ministre el 2018 quan Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura. Ara sembla irònic que comparteixin seient dins un govern de coalició que pacta amb Bildu i s’enfronta a la dreta.

Diego Pérez de los Cobos

El coronel fitxat per Rubalcaba i enviat per Rajoy a parar l’1-O

Diego Pérez de los Cobos pot presumir d’haver estat en primera línia independentment del color polític del govern que hi hagués en cada moment a Madrid. Destinat a la comandància de Tres Cantos, la mateixa que liderava ara, va ser reclutat el 2006 per l’aleshores ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, per fer d’assessor al ministeri. De família molt conservadora -el seu pare s’havia presentat a les eleccions del 1977 per Fuerza Nueva-, Pérez de los Cobos iniciava una etapa a Interior de la qual ja no sortiria fins després del referèndum de l’1 d’Octubre. L’entrada del govern de Mariano Rajoy va comportar canvis, però el també diplomat de l’estat major es va mantenir com a director del gabinet de coordinació i estudis, en què ja havia accedit de la mà de l’exministre socialista Antonio Camacho. De los Cobos va acompanyar el mandat de Jorge Fernández Díaz, primer, i de Juan Ignacio Zoido després, com a mà dreta dels seus respectius secretaris d’estat de Seguretat.

Amb l’assot contra el major dels Mossos Josep Lluís Trapero, per la coordinació policial de l’1-O, va ser ascendit a cap de la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid. L’arribada de Grande-Marlaska a Interior va motivar canvis importants, especialment a la Policia Nacional, però també a la Guàrdia Civil. Félix Azón, pròxim a la ministra de Defensa, Margarita Robles, va entrar com a director general de l’institut armat, tot i que aquest gener passat va ser rellevat per María Gámez, donada la falta de sintonia. Fonts coneixedores dels plans inicials de Marlaska al ministeri mostren la seva sorpresa per la destitució de Pérez de los Cobos, fet que afegeix més dubtes sobre les explicacions del ministre. El “nou aire” passava per substituir els càrrecs que quedaven a la reserva, com Laurentino Ceña i Félix Blázquez -el número 3-, sense criteris d’antiguitat, però la peça de De los Cobos ha aparegut de sobte. Processat i absolt per tortures a Kepa Urra, presumptament vinculat al comando Biscaia d’ETA, De los Cobos serà sempre recordat entre l’independentisme per la seva feina la tardor del 2017. També el seu germà Francisco, expresident del Tribunal Constitucional que va iniciar l’ofec judicial al Parlament.

Carmen Rodríguez-Medel

La jutge del cas Màster que va voler portar Casado al Suprem

Isabel Díaz Ayuso és ara una política coneguda arreu de l’Estat, arran de la crisi del coronavirus. Aposta personal del president del PP, Pablo Casado, va ser l’escollida per intentar mantenir el govern de la Comunitat de Madrid, amenaçat després de la dimissió de Cristina Cifuentes i el pas d’Ángel Garrido -que la va rellevar- a Cs. Aquesta carambola, però, segurament no s’hauria produït sense la instrucció del cas Màster per part de Carmen Rodríguez-Medel, ara protagonista de la causa judicial sobre la manifestació del 8-M. La seva investigació sobre la presumpta falsificació de l’acta de fi de màster va situar sota pressió Cifuentes i la publicació d’un vídeo del 2011 en què robava productes de cosmètica en un supermercat va acabar amb la seva carrera política.

Amb només dos anys al capdavant del jutjat número 51 de Madrid, Rodríguez-Medel ha posat la lupa tant en polítics del PP com del PSOE, i és que el cas Màster era una trama de moltes ramificacions que també esquitxava Casado i l’exministra de Sanitat socialista Carmen Montón. Com que era aforat, la peça del líder del PP -que qüestionava els documents que intentaven desmentir que li haguessin regalat un postgrau a la Universidad Rey Juan Carlos- va derivar al Tribunal Suprem, però l’alt tribunal la va arxivar a finals del 2018. En el cas de Montón la causa també va acabar amb sobreseïment, tot i que la ministra ja havia dimitit.

De família de guàrdies civils, Rodríguez-Medel ha confiat la investigació contra el líder del PSOE madrileny a la unitat de policia judicial de l’institut armat, autora del polèmic informe que ha obert una crisi a Interior. Tot i que fonts del ministeri ho neguen, el seu nom hauria sigut a les travesses per dirigir la Guàrdia Civil quan Marlaska va tornar a prendre possessió com a ministre el gener passat, segons van publicar aleshores diversos mitjans. Aquesta setmana va enviar una carta al número 2 del ministre per advertir que els investigadors estan a les seves ordres. Rodríguez-Medel va fer carrera a Marbella i Fuenlabrada i, abans d’aterrar als jutjats de la Plaza Castilla (Madrid), va assessorar l’exministre de Justícia Rafael Catalá (PP). El 2010 va optar a un lloc a l’Audiència Nacional, però no l’ha necessitat per centrar el focus mediàtic.

Rosa María Seoane

La precursora de la sedició i de la immunitat d’Oriol Junqueras

El cas 8-M compta amb una quarta cara coneguda, la de Rosa María Seoane, l’advocada de l’estat que exerceix la defensa del delegat del govern espanyol a Madrid, José Manuel Franco. Acostumada a treballar per a l’administració lluny de les càmeres, el judici del Procés va popularitzar aquesta advocada de 48 anys, que va ser una figura clau perquè els líders independentistes acabessin condemnats per sedició. L’entrada de Pedro Sánchez a la Moncloa va comportar un canvi de criteri en la posició de l’Advocacia de l’Estat i l’ara portaveu parlamentari de Cs, Edmundo Bal, va dimitir com a cap de l’àrea penal de l’organisme perquè no assumia el canvi d’acusació de la rebel·lió a la sedició. El substituiria Seoane, provinent de la secretaria general d’Adif. Més enllà d’adaptar-se als postulats que li va ordenar l’executiu socialista, creia fermament en el canvi de criteri. Als passadissos del Suprem es ratificava en el que va exposar a les acaballes del judici: considerava que el 20 de setembre no hi va haver sedició, que a l’1-O sí i que la violència no va ser un instrument prou consistent perquè el que es produís fos una rebel·lió. Amb arguments més o menys semblants, el tribunal va acabar optant per la sedició. Fonts judicials consultades asseguren tenir bones referències de Seoane a nivell tècnic, més enllà que durant el judici del Procés es pogués intuir que els interrogatoris no eren el seu punt fort.

Un segon moment de protagonisme per a Seoane va arribar amb motiu del posicionament sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, reconeguda pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea: l’advocada de l’estat considerava que el líder d’ERC havia de poder recollir l’acta d’eurodiputat, tal com ja havia defensat quan ho va sol·licitar després de ser escollit, en ple judici. Alhora, va advertir que la Junta Electoral Central podia frenar que Junqueras exercís el càrrec, i és el que va acabar passant. Ara Seoane manté una tensa discussió amb la jutge Rodríguez-Medel a través dels seus escrits. A l’abril li va retreure que hagués impulsat una “causa general” i “prospectiva” contra la gestió sanitària del govern espanyol, i aquesta mateixa setmana li ha recriminat en un altre escrit l’informe de la Guàrdia Civil perquè el considera “esbiaixat” i basat en “suspicàcies”. La batalla promet i Seoane no té mals precedents.